Què estem esperant?

Ahir va fer un any que “els Jordis” van entrar a la presó. I el comptador dels dies continua caient per als membres del govern legítim que estan a la presó o a l’exili. I en molts pobles i ciutats cada dia molta o poca gent surt al carrer a manifestar-se en solidaritat amb els presos polítics. I també amb més o menys assiduïtat sentim el president Torra o algú altre del govern manifestar la voluntat que Catalunya esdevingui un estat propi.

Fa temps que tinc la sensació d’estar, com en Bill Murray, atrapat en un etern dia de la marmota. Veig el mateix a la televisió; a la ràdio, els tertulians de sempre especulen recurrentment sobre el mateix; i els diaris en paper i digitals informen del mateix proporcionat per les agències de notícies; per no parlar de les xarxes socials, que ens han permès descobrir que dins de cadascú de nosaltres, a més d’haver-hi un entrenador de futbol, hi ha un polític, un economista i una part d’Ernesto Ekaizer!

Res canvia. Tinc una pregunta ben senzilla que m’agradaria que algú contestes: què estem esperant? Caure de genolls davant el poder de l’Estat o fer efectiva la independència i vinga!, “valor y al toro que es una mona!”. Em costa estar eternament aguantant la respiració sense moure’m, com quan jugàvem a pica paret i el que parava es girava cercant algú que perdés l’equilibri. No soc d’aquesta pasta. No em considero un hiperventilat, però tampoc estic disposat que em facin passar bou per bèstia grossa.

No entenc què fan els polítics independentistes al Congrés dels Diputats negociant uns pressupostos autonòmics. No havíem quedat que érem un estat? De veritat com a poble ens hem de sotmetre al vergonyós espectacle de sentir com ens diuen que ens donaran xavalla (200 milions d’euros ho són) i que se’ns rifin a la cara i no compleixin? El primer dia!

Ara governa el PSOE però no ha canviat res. Només hi ha hagut un canvi de noms: Borrell per Margallo (haig de dir que el conservador em semblava un nacionalista espanyol més intel·ligent i educat que el socialista); Cunillera per Millo... tots coincidint en un monosíl·lab: no a un referèndum pactat ni a res que tingui a veure amb l’exercici del dret d’autodeterminació. Tots arraulits a l’entorn d’una monarquia desacreditada que cal protegir faci el que faci, perquè és la cola d’impacte que manté unit l’Estat.

D’altra banda, no entenc per què insistim a obrir-nos el cap contra una paret: ells no cediran ni un pam. El nacionalisme espanyol històricament és granític, mentre que els catalans som experts a dividir-nos i a intentar un pacte de darrera hora. Patim tres segles de la síndrome d’Estocolm.

Fa un any vam tenir una finestra d’oportunitat històrica i els polítics no la van aprofitar per por, per prudència... tant és. Val a dir, en descàrrec seu, que tampoc van sortir al carrer els dos milions de ciutadans a col·lapsar el país (que és el que hauria tocat fer). La societat civil no va sortir al carrer a celebrar la República catalana (amb l’excepció d’uns pocs milers de persones) i a defensar-la. Per què? Perquè ningú els havia dit quina samarreta tocava posar-se per a una ocasió com aquesta (massa anys de perfomances i poques ganes de dir als catalans que si no es creuen que són un subjecte polític no anem enlloc) o perquè no eren conscients del que se’ns venia a sobre. L’esperit de l’1 d’octubre també és el de la por a les porres, a la sang i a la violència.

Hi ha persones ben formades i informades, l’opinió de les quals respecto molt, que anuncien el pròxim default econòmic de l’Estat espanyol a partir del novembre, quan el BCE haurà tancat l’aixeta dels diners que ens permetien viure en una recuperació econòmica fictícia. Aleshores, diuen aquests analistes, Europa collarà Espanya perquè deixi anar Catalunya, perquè som l’única “regió” espanyola amb capacitat econòmica per reengegar d’Europa.

Si els polítics espanyols fossin intel·ligents i no prenguessin decisions a cop de víscera, aquesta seria una decisió sensata. Ara bé, no és l’única possible. Espanya pot escanyar econòmicament encara més Catalunya, i si governa Ciudadanos, els bascos, que diguin adeu al cupo. Si les previsions es compleixen, i en funció de qui governi, tot serà possible, perquè estarem en una situació d’excepció econòmica pitjor que la dels darrers deu anys. I Europa no es mourà excepte que durant el temps que ens resta perquè acabi el compte enrere vers la nova etapa de la crisi siguem capaços d’influir sobre la població europea i l’espanyola. Fer-los veure que la nostra llibertat és part de la solució econòmica, no pas del problema. Però... algú ho està fent? Algú interpel·la els ciutadans europeus i espanyols?; no els diaris, ni els partits: la ciutadania, que és qui pot pressionar i generar opinió pública. Em penso que els que haurien de fer-ho tenen massa feina repartint-se les cadires abans de tenir lloc on seure el cul, i tampoc escolten propostes.