Llibertat i paradoxa

Arreu del planeta es va detectant l’esgotament del model democràtic. La pujada d’una dreta populista amb ressons feixistes en molts països —últimament al Brasil, potser esperonada per l’èxit de Trump als EUA— hauria d’obligar-nos a replantejar algun dels puntals més aparentment sòlids de la nostra manera de viure junts i de prendre les decisions col·lectives.

A Espanya, la dreta sembla ara dividida en tres partits, però està més unida que mai en les propostes més aferrissades contra la llibertat, la descentralització, les minories i les seves llengües, els drets de les dones i immigrants, etc. L’assagista israelià Yuval Noah Harari diu en un treball recent que les masses estan usant el seu vot, que encara té pes polític, per fer front a un desgast del seu poder en l’esfera econòmica i social, que senten que els està portant cap a la irrellevància absoluta.

Segons Harari, hi hauria arreu del món un corrent il·liberal molt actiu, que es mou ara per posar fi a la sensació de futilitat al qual els aboca el sistema econòmic; els mateixos que abans se sentien explotats ara lluiten i voten per deixar de sentir-se invisibles. La globalització potser ha portat més riquesa arreu, però precisament per això hi ha d’altres demandes que semblen més profundes i igualment insatisfetes. Així, les que passen per la identitat i la seguretat. Totes les manifestacions que es fan a Catalunya en defensa de “la hispanitat” o “la llengua de tots” o “la unitat d’Espanya” tenen en comú –a més dels seus participants, les mateixes banderes–, una nostàlgia per allò que ens fa sentir forts, poderosos, únics i amb autoritat per sobre de les conjuntures complicades del magma identitari i de la pluralitat democràtica. Hi ha l’enyor accentuat d’un món més simple: amb menys batibull, menys decisions que prendre, més identitat sense fissures, menys llengües i complicacions. Més autoritat i ordre.

Tot moviment populista és regressiu, nostàlgic i, com en diuen ara, apoderador: les masses són atiades per un equip de demagogs oportunistes que els prometen que gràcies a ells tindran més força i més capacitat d’incidir en allò que suposadament els afecta. La llàstima és que sempre es basa a perseguir, limitar, treure poder als altres; tot populisme es fa a costa d’algú, que fa de boc expiatori dels mals socials.

La mort de la democràcia –com la del gènere novel·lesc– és un tòpic clàssic en l’anàlisi d’aquesta manera de governar-se. Sembla que va ser John Adams qui va dir que totes les democràcies acaben suïcidant-se un dia o l’altre; potser el que passa és que arriben als límits del possible i llavors hi ha provatures d’altres propostes –autocràcies i dictadures, plutocràcies de l’espectacle–, que acaben decebent encara més. La democràcia és una manera de resignació sempre esperançada, però finalment no pot prometre ni el cel a la terra ni la capacitat de resoldre les principals situacions.

S’acusa el sobiranisme català d’haver despertat el feixisme a Espanya, i tot per haver plantejat un referèndum d’autodeterminació. Es va a culpar més el demòcrata català –que només diu que vol votar, i que acceptaria perdre, i que es passa la meitat del seu temps explicant de quina manera desactivar la desafecció contra l’Estat– que no els que des de fa dècades van incubant l’ou de la serp. A Espanya hi ha una premsa que encara publica necrològiques laudatòries de nazis i feixistes, i tertúlies de falangistes a la televisió, i misses en record de Franco, a qui per cert tampoc seran capaços de treure del Valle de los Caídos sense que acabi en una catedral cèntrica de Madrid, per molt que la diplomàcia de Pedro Sánchez miri de moure fils al Vaticà.

És en aquestes dèries –sumades al fracàs escolar, la crisi econòmica i de la veritat periodística– on hi ha l’arrel de l’exageració populista amb tocs autoritaris que ens assetja pertot. El progressisme espanyol va preferir atonyinar votants catalans abans de pactar un referèndum amb els seus representants; ara s’espanta que la dreta es mogui més desimbolta i autoritzada que mai.

El nostre sobiranisme, amb el que té de liberalisme radicalment democràtic i europeista, mira d’escapar d’aquestes dinàmiques regressives amb el projecte d’una república que ens en salvi, encara que la simple invocació d’aquesta idea d’emancipació serveix més per fer créixer la resistència que no per acostar la possibilitat de fer-ho possible. Com més parles del teu somni, més creix el malson que et volen fer empassar. En política democràtica són desgraciadament habituals aquestes paradoxes