Elliott, Catalunya i Escòcia

Les històries del nacionalisme de Catalunya i el d’Escòcia són molt diferents però alhora tenen molts punts en comú. L’esforç intel·lectual i humà de John H. Elliott, el més veterà dels hispanistes anglesos, és molt notable en reconstruir una història comparada de Catalunya i Escòcia sota l’angle dels esdeveniments que s’han produït en els dos països en els últims quaranta anys. Escocesos & catalans, unió i desunió és el títol de l’edició en anglès que ara sortirà traduïda al català i castellà.

Elliott fa jugar en el tauler dels moviments nacionalistes el paper de les metròpolis respectives i, sobretot, el marc europeu en el qual les ambicions de la nació escocesa i la nació catalana han hagut de moure’s per plantejar els seus objectius. L’historiador emèrit d’Oxford no ha fet un llibre a corre-cuita sobre els moviments de caire secessionista que s’han produït a Escòcia i Catalunya en els darrers anys sinó que es remunta a la història secular d’aquestes dues nacions respecte a Gran Bretanya i Espanya.

Una de les constants d’Elliot és situar el conflicte entre els regnes de Castella i la Corona d’Aragó molt al començament de la unió entre Isabel i Ferran. En el seu llibre sobre la Revolta dels catalans, un estudi de la decadència d’Espanya des de 1598 a 1640, es destaca amb documents que les desavinences s’iniciaren en el moment en què Castella es fa seva la descoberta i colonització d’Amèrica desplaçant la corona aragonesa d’aquella empresa colonitzadora. Tots els Àustries tingueren grans dificultats per entendre’s amb els aragonesos i catalans retardant tot el possible la jura de les Constitucions. A partir de 1714 és quan s’imposa l’hegemonia borbònica i s’esborren les Constitucions per les quals es regien els catalans i la resta de membres de la Corona d’Aragó. Aquell canvi unificador s’emmarca en l’àmbit de la guerra de Successió d’abast europeu arran de la vacant que deixa la casa d’Àustria en morir sense fills el rei Carles II.

Elliot fa un recorregut extens per la història britànica, escocesa, catalana i espanyola, amb les seves complexitats i els seus encerts i errors. No és casual que els moviments nacionalistes s’iniciïn quan les metròpolis perden poder com a potències internacionals. En el cas d’Espanya és el 1898 i a Gran Bretanya acusa el seu declivi a partir de la segona guerra mundial. Sigui quin sigui el resultat de les decisions que s’estan prenent actualment, les causes dels nacionalistes catalans i escocesos, diu, perduraran molts anys.

L’historiador no fa prediccions però tampoc es tanca a qualsevol sortida inesperada dels dos conflictes. Els polítics i els analistes poden caure en la temptació de donar més importància a les consideracions racionals que a la força dels sentiments i les emocions per adonar-se amb sorpresa que els dictats de la raó, al final, no han guanyat. Els casos català i escocès suggereixen que tant les societats com les nacions no responen necessàriament als arguments que d’una manera tan categòrica defensen els partidaris o detractors de la independència. La història no és una ciència exacta i molt menys predictible. La història s’inventa.

Les causes d’aquesta nova realitat són múltiples, llunyanes i properes. El que no es pot afirmar, diu Elliott, és que ni en el cas d’Escòcia ni en el de Catalunya, l’opressió o la manca de llibertats poden invocar-se com a arguments per la independència “com encara utilitzen alguns nacionalistes radicals catalans”.

És recomanable la lectura de la història comparada de Catalunya i Escòcia respecte a Espanya i Gran Bretanya. No és una mirada hostil a ningú sinó un estudi fruit d’un hispanista que parla i entén català i que té un gran respecte pels fets de la nostra història col·lectiva. El que ha passat aquest segle a Escòcia i a Catalunya també és un símptoma de les noves situacions creades arreu del món com a conseqüència del rodet igualador de la globalització.

Acaba fent esment a la despreocupació dels governs britànic i espanyol per prendre’s seriosament inquietuds i preocupacions que molt sovint han estat fortament arrelades en la ciutadania i que dissortadament han estat menystingudes per insignificants pels governs de Londres i Madrid. Aquesta despreocupació dels governs centrals a comprendre les barreres culturals i emocionals que han marginalitzat molts escocesos i catalans és una causa de descontentaments constants.

Elliott entén que la falta de diàleg és el fracàs de la falta d’imaginació o la incapacitat de posar-se al costat de l’altre per entendre el poder que tenen les emocions i els sentiments. La manca d’imaginació ha estat molt sovint la causa principal dels conflictes ja endèmics entre Madrid i Barcelona i entre Londres i Edimburg.