Arribarà a regnar el príncep Bin Salman?

No és inu­sual que en un país auto­ri­tari hi hagi opo­si­tors que morin en estra­nyes cir­cumstàncies. Tam­poc ho és que una potència faci caure el pri­mer minis­tre d’un país de la seva àrea d’influència. Com tam­poc ho és que, quan hi ha un relleu gover­na­men­tal el nou líder iniciï un guerra con­tra un veí més feble o vul­gui modi­fi­car l’statu quo d’ali­an­ces i equi­li­bris regi­o­nals.

El que és inu­sual és la manca de mira­ments i el fracàs abso­lut amb què ha fet tot això qui és, des del juny de l’any pas­sat, príncep hereu de l’Aràbia Sau­dita, Moham­med bin Sal­man. La guerra del Iemen, que ell va començar l’any 2015, pre­sen­tant-la com una cam­pa­nya que dura­ria unes set­ma­nes, ha estat un fracàs, pro­vo­cant una de les majors catàstro­fes huma­nitàries con­tem­porànies, sense que hagi acon­se­guit der­ro­tar els rebels ali­ats amb l’Iran. També ha resul­tat un fracàs l’intent d’aïlla­ment de Qatar, que moles­tava Riad per les seves bones rela­ci­ons amb els Ger­mans Musul­mans i per la nosa que fa la cadena Al-Jaze­era. Qatar ha resis­tit el boi­cot econòmic i polític amb l’efecte col·late­ral que Tur­quia i l’Iran han resul­tat ser els més bene­fi­ci­ats d’aquest intent d’escal­far Qatar.

Però si hi ha dos fets que mos­tren la inep­ti­tud de Bin Sal­man són, un, el segrest del pri­mer minis­tre del Líban, Saad Hariri, que el va obli­gar a dimi­tir des de Riad en una decla­ració tele­vi­siva el 4 de novem­bre de l’any pas­sat, com a represàlia per haver permès als xiïtes de Hez­bol·là entrar en el govern libanès. Divuit dies després, Hariri, després de les mol­tes crítiques i pres­si­ons, va rea­parèixer a Bei­rut com si no hagués pas­sat res, con­ti­nu­ant com a cap de govern. I dos, l’assas­si­nat i esquar­te­ra­ment del peri­o­dista Jamal Khas­hoggi.

Repe­teixo que des de sem­pre molts ser­veis secrets han fet des­a­parèixer peri­o­dis­tes o opo­si­tors. Però la mort i esquar­te­ra­ment va suc­ceir dins d’un con­so­lat a l’estran­ger i hi ha gra­va­ci­ons dels fets. Bin Sal­man, amb els seus intents de debi­li­tar l’Iran i les seves ingerències al Iemen i el Líban o cap­gi­rant els equi­li­bris per aïllar Qatar, ha fra­cas­sat, ha inco­mo­dat molts dels seus socis, i ha fet més forta l’altra potència de la regió, Tur­quia, que ha jugat hàbil­ment les seves car­tes a Síria, i ara no podrà o no voldrà maqui­llar l’assas­si­nat del peri­o­dista.

Si donem per vàlida la teo­ria que el con­flicte prin­ci­pal del Pròxim Ori­ent no és el de Pales­tina, sinó la pugna mil·lenària d’àrabs, turcs i per­ses, Bin Sal­man només ha acon­se­guit debi­li­tar els àrabs en bene­fici dels altres dos. I la fugida de líders polítics i econòmics d’arreu del món que han anun­ciat que no par­ti­ci­pa­ran en la cimera econòmica de “la Davos del desert” que se cele­brarà la set­mana vinent, podria ser una esto­cada mor­tal a aquest príncep que es creia que moder­nit­za­ria la monar­quia dels Saud. Per això ara la pre­gunta és: per­metrà la Casa dels Saud con­ti­nuar aquest fracàs? Des­ti­tuirà el rei Sal­man el príncep hereu?