Dos pardals d’un vot

D’aquí a poc més de mig any veurem si s’ha eixamplat la base. Si no s’avancen les eleccions al Parlament, l’independentisme té set mesos més de marge fins que no arribin les municipals i les europees, que seran plebiscitàries, com totes les votacions que es fan i es desfan a Catalunya d’ençà de la generalització del sobiranisme. Diran que les municipals van sobre els municipis i que les europees, d’Europa. És tan cert com que tot el que es vota a la Catalunya del Sud és interpretat en el marc del procés de trencament amb l’Estat espanyol.

La CUP ha decidit concentrar-se en la musculació dels carrers en els temps a venir. Evidentment, si es vol fer efectiva la República caldrà que els carrers no es desmobilitzin, però les urnes tampoc no es poden desmobilitzar, i menys quan fem bandera de demòcrates. És important que a les europees votin també els independentistes a qui no els agrada aquesta Europa que no ens ha socorregut, que ho facin no tant per l’esperança de poder-la canviar, sinó perquè la majoria de catalans pugui donar al món el que reclama: el 50%+1. Tant aquí com allà, com més enllà, el que farà la nit electoral serà sumar independentistes; no sumarem europeistes. Sabem que a Espanya cap percentatge superior al 50% mai no valdrà, però si l’independentisme trenca aquest sostre estarà més a prop de la mediació internacional que reclama el dia que es combinin els carrers, les urnes, les sentències, les voluntats polítiques i els seus representants. Castigar Europa amb l’abstenció és una pedra que cau en el propi terrat català, i més en un moment en què creix la ultradreta. Són dos pardals (ometo “matar” i “d’un tret” perquè som pacifistes i naturalistes). La ultradreta i la repressió espanyola no es combaten amb l’abstenció. Una baixa participació independentista eixampla la base, l’altra base, la dels drets i llibertats trepitjats, l’hereva del franquisme, la de l’article 155, la negacionista sobre l’afusellament de Companys... I si voleu, un altre dia, parlem del roaming.