No ha passat

Trobo que és molt cansat i una pèrdua de temps haver de rebatre les opinions que presenten alguns polítics com si fossin certes sense cap prova que aguanti la seva argumentació. Una de les últimes mostres l’hem tinguda amb aquesta declaració de la líder de Ciutadans, Inés Arrimadas, assegurant que el president Lluís Companys no va ser afusellat per l’Estat espanyol. D’això, se’n diu negacionisme, i està perfectament descrit com un comportament irracional per part d’algú que decideix negar la realitat o un fet històric empíricament verificable per fugir d’una veritat incòmoda. Hi ha exemples claríssims de negacionisme que han fet forat. La negació de l’Holocaust, la del virus de la SIDA i la del canvi climàtic. Això només per citar-ne tres que han encès sempre la polèmica quan algú decideix sense cap prova a les mans sembrar el dubte perquè els deu ser més rendible i confortable viure d’esquena a la realitat que acceptar un canvi. D’un temps cap aquí i arran de la irrupció en el panorama polític d’algunes cares noves, com ara el flamant president del PP, Pablo Casado, aquesta tendència al negacionisme i a la mentida directament s’ha estès de manera desmesurada. Ho veiem i ho sentim en els discursos i les declaracions que fan sense miraments. Fa alguns dies, el mateix Casado afirmava que Terra Lliure havia comès 300 assassinats quan hauria d’haver dit atemptats. Encara que després matisin les declaracions, la mentida ja s’ha escampat. La mentida també és en el sòcol del discurs negacionista que s’acompanya de la distorsió i la tergiversació. Els antropòlegs que han estudiat el fenomen negacionista alerten que, com que protegeixen una idea que comporta una crítica per a la seva identitat, no hi ha opció al diàleg legítim. No és una opció vàlida per aquells que estan interessats a defensar idees tendencioses o no raonables des de fets científics o històrics. L’únic recurs és tirar d’argúcies i tàctiques retòriques, pobres i insulses, per mantenir sense escrúpols ni criteris que això no ha passat.