Tornar

La gent, quan marxa, pensa que sabrà tornar. No es pot pas dir que marxi perquè ho tria. Sovint, la gent se’n va perquè la violència i la necessitat l’empeny, tal com va passant aquests dies amb la caravana humana que va sortir de San Pedro Sula, a Hondures, el 12 d’octubre, Dia de la Hispanitat. Ha travessat Guatemala, ha entrat a Mèxic i s’encamina cap als Estat Units, mentre Trump tuiteja i fa el que tots sospitem que fa perquè els aturin. A Sant Pedro Sula eren uns dos-cents, passen de set mil, mentre escric aquestes ratlles. Començaments de tardor. Dos articles coincideixen a parlar de gent que ha marxat. Els he llegit en un mateix mitjà, si bé en espais diferents. Tots dos comencen parlant de la tardor. En un d’aquests, Gabriel Magalhaes parla dels emigrants portuguesos que tornen al lloc on viuen després d’haver passat unes setmanes de vacances a Portugal. “Marxen com si fossin orenetes.” En l’altre, Robert Saladrigas ressenya una novel·la quasi autobiogràfica de Marie-Hélène Lafon, que comença recordant que als 18 anys va marxar del seu entorn rural del Cantal, a Occitània. Hi explica com s’ha anat arrelant i com ha anat posant-se a l’altura de París, el seu món magic. Al darrere, una manera de viure, una llengua i un país que s’esvaeixen, bé i que no sembla que amoïni o que interessi gaire a Lafon. No sé tampoc si Saladrigas era conscient que aquest seria el seu últim article. Hi escriu que amb la tardor “sorgeixen instants que semblen invocar la màgia dels orígens”. No acostumo a citar-me. Em sembla que no ho he fet mai fins avui. Ara ho faig per recuperar la primera ratlla de la primera ressenya que vaig escriure sobre ell. No tornarà tampoc. “Els personatges de Robert Saladrigas no són infeliços: són vulnerables.”