Quin hauria de ser el paper de l'oposició?

Analitzant i comprovant la manera de fer oposició dels partits que, per proximitat geogràfica o pel ressò mediàtic que generen, tenim a l'abast, CiU a nivell de Catalunya i el PP a nivell estatal, és evident que ni l'un ni l'altre són el paradigma d'una adequada oposició basada, essencialment, en la promoció de polítiques alternatives que puguin afavorir els interessos de la societat. Espanya i, per forçada dependència, també Catalunya són democràcies encara incipients pel llast que arrosseguen dels quaranta anys de dictadura i perquè, malgrat que alguns ens han volgut vendre gat per llebre, la transició política de la dictadura a la democràcia s'està pagant a un preu molt alt. Entre el que es va pactar amb els poders fàctics de l'antic règim, que, òbviament, van imposar les seves condicions, hi va haver respectar la seva supervivència política, i immediatament s'organitzaren al voltant de l'Aliança Popular, presidida pel destacat franquista Fraga Iribarne. En no haver fet la depuració política dels líders de la dictadura, juntament amb la cultura franquista que continua impregnada en grans capes de la societat espanyola, el resultat és una manera de fer política molt allunyada de la que és habitual en la gran majoria dels països europeus.

Que la política del govern de Zapatero ha fet aigües per totes bandes i no ha estat capaç d'aplicar les mesures més adients per evitar que la crisi no ens afectés de la manera tan estrepitosa que ens ha afectat, és inqüestionable, però davant d'una desoladora realitat també ho és que el partit de l'oposició hauria d'haver aportat molt més que la seva habitual crítica ferotge a totes les iniciatives del govern del PSOE. Que l'oposició vulgui provocar el desgast del govern, ningú no ho discuteix; no obstant això, cal esperar que aporti iniciatives i que es presti a pactes per resoldre, com més aviat millor, les seqüeles de la major part de la societat. Una oposició com la que fa el PP, en clau electoral i que segons les enquestes dóna una bona rendibilitat, possiblement no seria admesa en països de gran tradició democràtica com el Regne Unit, Alemanya i l'Estat francès. Consegüentment, quan un partit obvia els problemes de la societat i fa només política partidista, erosiva i de desgast, la mateixa societat –si fos més culta políticament i analíticament– l'hauria de saber castigar, car són més censurables aquells que només critiquen sense donar solucions que els que, tot i els evidents errors, fan tot el que bonament saben fer (malgrat que sigui poc) per intentar resoldre els innombrables problemes que la manca de previsió els ha generat.

El mateix podríem dir de les maneres amb què CiU exerceix d'oposició dins i fora del Parlament de Catalunya. No utilitza els mètodes barroers i propis de la dreta ultraconservadora (com el PP), però sí que fa ús, quasi exclusivament, de la crítica sistemàtica per provocar el desgast, legítim com hem vist més amunt, però insuficient per a un partit que aspira a tornar a governar. El partit de l'oposició s'ha d'implicar en aquelles polítiques que són d'interès nacional, com poden ser la llei de vegueries, la llei electoral o la llei de consultes populars, per esmentar-ne només tres a les quals CiU s'ha oposat obertament. Ser el partit de l'oposició també comporta implicar-se en aquelles polítiques que proposa el govern per fer front a la greu crisi econòmica que afecta tots i cadascun dels catalans. Consegüentment, és criticable que a Catalunya es negui a qualsevol col·laboració amb el govern i que a Madrid es tregui de la màniga una carta de proposta de pacte d'estat, amb el govern de Zapatero, ja que una actitud com aquesta posa de manifest (tal com han expressat molts analistes) que el que pretenia era aconseguir el ressò mediàtic dels mitjans de comunicació amb la finalitat que el ressò l'ajudi a recuperar el govern de la Generalitat.

Ser crítics, quan la gestió del govern exterioritza unes mancances de previsió i d'agilitat gestionant casos com el temporal de neu, que ha afectat molt negativament tots els ciutadans però molt especialment a comarques gironines –Gironès, Alt i Baix Empordà i Selva–, és políticament correcte. No obstant això, no ho és quan (com en el cas de l'incendi d'Horta de Sant Joan) també es vol aconseguir l'esmentada rendibilitat electoral qüestionant no només la gestió política sinó la professionalitat del cos de bombers, malgrat que hagi costat la vida a cinc dels seus companys.