Flamerades de guerra

Encara sou a temps de visitar l’exposició que el Museu d’Història de Catalunya dedica, fins al 18 de novembre, als efectes de la Gran Guerra en l’ambient polític, cultural i econòmic català. Flames a la frontera, se’n diu, adoptant la metàfora incendiària amb què Sagarra va representar a les seves Memòries la imminència del daltabaix. És una exposició important, no només perquè, a falta dels refinaments atroços que hi afegiria la II Guerra Mundial, aquella primera conflagració europea va encarnar tota la maldat i tot l’heroisme de què havia estat capaç l’espècie humana fins aquell moment, sinó també perquè la generació de la beneïda República és del tot filla d’aquell esperit commocionat i ardit, en contacte amb el qual fins i tot als empolainat noucentistes se’ls va esgarriar la clenxa. Recorrent els àmbits del muntatge, es pot tenir la temptació de veure-hi més aviat unes flames petites i nervioses, en aquella Catalunya del 14; uns espetarrecs de tertúlia de cafè i redacció de diari. Una guerra de paraules. En certa manera, dins la neutralitat decretada pel govern espanyol, el compromís amb la causa aliada no podia revestir sinó la forma d’una exaltació de jaqué i corbatí, o d’un lucratiu fenomen de fira, com el que donaria lloc a la creació de l’insòlit Museu de la Guerra al Tibidabo, a tocar de les parades de pim, pam, pum i anunciat amb caràcters abracadabrants a la secció d’espectacles, com el vodevil i els toros. Tot i això, alguns se la van prendre prou seriosament per anar fins i tot de visita al front, com Gaziel, Romà Jori, Claudi Ametlla, Pere Ynglada, Màrius Aguilar, Casas, Rusiñol i el galerista Santiago Segura, mort de grip tot just després de veure les ruïnes de Verdun i Reims. Quan encara no existien els gabinets de premsa, aquells viatges organitzats de delegats estrangers al “teatre de la guerra”, com en deien en to saberut, van proveir la nostra intel·lectualitat d’un imaginari estàndard, en plena fixació de l’estètica cinematogràfica, per discernir entre el bé i el mal, entre civilització i barbàrie, entre nosaltres i els altres. Els nostres expedicionaris s’hi van aplicar amb fervor de conversos, engreixant el mite dels voluntaris catalans allistats a la Legió Estrangera, que devien caure com mosques, tots amb la corresponent condecoració al pit, a jutjar per la dràstica reducció dels quinze mil valents que ha propagat la llegenda als no més de tres-cents que han pogut ser documentats. El tema és delicat, perquè a ningú li agrada que li velin la foto, i els comissaris de l’exposició, Francesc Montero i Maximiliano Fuentes, han tingut una cura especialíssima a no ofendre sensibilitats que avui encara són molt vives. Aneu-la a veure, si no ho heu fet: veureu com es fabrica una guerra de paper.