Carles Fontserè

Poques vegades he vist un documental tan saborós. Es tracta d’Art i rebel·lia, d’Albert Abril, en el qual ens fa el retrat de Carles Fontserè, l’anarquista. Fontserè va ser sobretot un cartellista –els seus cartells estan fixats en la pupil·la de molts catalans–; també va ser fotògraf i escenògraf. I sobretot va ser un militant en el marc de la segona República Espanyola per l’equitat i la justícia. La divisió de classes és un estigma que no sols no hem resolt, sinó que l’hem agreujada.

Amb el seu talent, Albert Abril ens fa arribar missatges de Renau, l’inoblidable Renau, i ens explica quina funció tenia la CNT.

Una curiositat que jo no coneixia: un dels seus millors amics va ser Cantinflas, company inseparable a Mèxic. També hi compta el pintor Josep Bartolí, i les opinions erudites i sàvies de Pilar Parcerisas, entre d’altres.

Fontserè va mantenir una fidel amistat amb Jaume Miravitlles, que aleshores vivia a Broadway, i també amb Andy Warhol, el mateix Dalí i tants d’altres.

El que hi compta de veritat, però, no és l’erudició, ni tampoc la narració (quin exemple de muntatge més admirable!). No: el que hi compta és la sinceritat del director Abril que agafa el personatge i ens l’apropa i ens el fa nostre.

És un home exiliat genial, les icones del qual són indeslligables de la monstruosa guerra incivil que hem patit, directament o indirecta.

El documental és una exaltació de la llibertat. Poques persones com Fontserè (als anarquistes se’ls anomena també llibertaris, no sense motiu) han viscut perseguint la llibertat, plasmant-la, mostrant-la, lluitant per ella.

Aquesta mena de persones ens fan sentir orgullosos del nostre passat (Josep Renau era valencià), cruelment vençuts sempre. Ens van vèncer les tropes borbòniques de Felip V i ens va destruir el colpista Franco. I ara, vivim en una Europa indiferent, amb presos polítics i exiliats.

La meva més profunda gratitud, i la meva enhorabona, a Albert Abril: n’ha fet una obra mestra.