‘Barcelunya’

El passat setembre vaig publicar un article titulat La batalla de Barcelona, en aquestes mateixes pàgines. Em reafirmo d’acord amb els esdeveniments: la batalla per controlar l’Ajuntament de Barcelona serà dura. De fet, tan dura que serà un termòmetre ideal per entendre si el país encara continua llegint la política en clau republicana, o finalment la trencadissa entre partits independentistes deixa pas a noves aliances estratègiques que ens facin témer escenaris autonòmics futurs. En tot cas, l’independentisme s’hi juga molt en les eleccions municipals. Barcelona ha acabat esdevenint una marca universal tan potent que ha eclipsat permanentment una suposada marca Catalunya, que tinc la sensació que mai ha acabat de funcionar de manera holística per tot el territori del Principat. Barcelunya, em recordaven alguns amics que preparen llistes electorals.

La perspectiva d’una Generalitat que farà equilibris felins per aguantar l’estabilitat del seu executiu posa, en el cas que el procés vulgui continuar endavant, l’alcaldia de Barcelona a l’avantguarda de l’estratègia. Davant d’una geopolítica global que ha acabat abraçant el concepte de les “ciutats estat”, d’una Europa amb metròpolis molt més semblants entre elles que els estats on estan inserides, els alcaldes i alcaldesses d’aquestes esdevenen ambaixadors. Són punta de llança de les estratègies de paradiplomàcia dels estats i de les nacions sense estat. En el cas de Catalunya, qui no voldrà rebre a Brussel·les el batlle d’una de les principals destinacions turístiques del món? D’un dels principals ports de tota la Unió? El hub logístic més important del Mediterrani? De la quarta ciutat europea on, en el darrer 2017, es va invertir més en la creació de start-ups (722 milions de dòlars)?

Però, anant al moll de l’os: mentre la Generalitat de Catalunya, malgrat tenir un origen que es remunta al 1359, no deixa de ser una institució subjecta al paraigua constitucional –i per això és senzill brandar la bandera del 155–, l’Ajuntament de Barcelona és una institució preconstitucional per naturalesa, amb una línia de continuïtat que ha saltat de règim a règim. L’alcalde es pot inhabilitar, però poca cosa més. L’Ajuntament és una institució absolutament necessària per a la gestió del dia a dia d’una comunitat, l’accés més directe a l’administració per part dels administrats. Quina força va tenir el municipalisme a l’hora de proclamar la II República? Els republicans van guanyar, a les municipals del 1931, a 41 capitals de província malgrat que les zones rurals van continuar donant suport a la monarquia. Les ciutats van ser punta de llança per al canvi, fins i tot amb un govern que ja havia evitat convocar eleccions generals per por al que pogués ser.

No crec que ens trobem en un escenari igual. Ni de bon tros, però el missatge que es podria donar a Catalunya amb una victòria aclaparadora dels independentistes a les municipals –amb llistes separades o no– tindria un efecte similar per enfortir la narrativa del canvi de règim. I, amb el guirigall del Parlament durant aquest darrer mes, de ben segur que a les bases els falten aires renovadors, que els facin creure que tot l’esforç que s’ha fet ha valgut la pena. Però, tornant a Barcelona, la capital s’ha d’erigir com un espai de canvi i transformació: en l’eix ideològic i nacional. Són dues cares d’una mateixa moneda que cap programa electoral republicà pot oblidar. Quan Rajoy va recórrer al TC contra la llei d’acció exterior, ho va fer, sobretot, apel·lant a l’exclusivitat que té l’Estat en relacions internacionals (article 149.1 CE) i en el lideratge de l’acció exterior (article 97 CE). Va fer una lectura totalment restrictiva i al marge dels cànons acadèmics contemporanis del que és la diplomàcia pública, fins i tot al marge del que s’ha permès a molts altres governs autonòmics. Però el que l’Estat no podrà suspendre mai són les relacions internacionals producte de la xarxa de complicitats teixida per les grans metròpolis globals. I és que els indicadors macroeconòmics que manega el Ministeri d’Economia estan subjectes, també, a la projecció que tinguin els grans ajuntaments, focus principals d’atracció de talent, inversions i turisme a la Península.

Amb una Barcelona a mans dels independentistes, tindria sentit que l’Estat tallés les ales a la corporació municipal pel fet de passejar-se pel món? Hem vist que les clavegueres de l’Estat fumegen sempre quan la unitat d’Espanya perilla, però limitar l’acció exterior de l’Ajuntament resultaria ser un tret al peu en tota regla. Tot això en la lògica d’un Estat que li importa el benestar de tots els seus ciutadans, però també és cert que ja hem comprovat com la narrativa colonial no ha desaparegut mai de la ment dels qui van aplaudir el 155. A l’Espanya d’avui, qualsevol evolució futura és possible.