La UE contra Itàlia

Fa una llarga temporada que la majoria dels mitjans tenen Itàlia com a objectiu de les seves crítiques. Ara bé, a partir del moment en què el nou govern de Roma, una estranya coalició entre l’enèsima mutació de la Lliga Nord i l’indesxifrable Moviment 5 Estrelles, aquest país sembla haver esdevingut el dolent oficial de la pel·lícula.

No és cap secret que Itàlia té una increïble capacitat d’innovació i creativitat. El rebuig de Brussel·les a uns comptes que desafiaven, no tant Europa com l’ortodòxia imposada per Berlín, ha convertit els italians en diana de tots els atacs. Ja abans que Salvini prengués possessió aquesta primavera, es criticava la seva societat i economia a partir de conceptes com obsoleta, tradicional, ineficaç. Tanmateix, si mirem les xifres oficials, la italiana és una economia més que sana, amb una desocupació del 10,8% (Espanya, 16,6%), un PIB per càpita de 36.000 dòlars (Esp, 23.000 dòlars) o un 16% de població sota el llindar de la pobresa (Esp. 22,3%). Objectivament, l’economia italiana és creativa i sofisticada, i la motivació de les crítiques tenen molt a veure amb certa resistència dels diversos governs a dreta i esquerra a la penetració dels grans grups multinacionals, a la doctrina del consens de Washington o a l’agenda de desregulació econòmica.

Per descomptat, Itàlia té problemes importants, que probablement l’extensa colònia resident a Barcelona explica als seus veïns catalans: unes estructures familiars i socials asfixiants, un excés de tradicionalisme, certa tendència a la gerontocràcia, manca d’oportunitats per als joves... Tanmateix, aquestes són qüestions més relacionades amb l’antropologia que amb una economia que, per tal de competir, tradicionalment ha hagut de fer servir mecanismes de certa protecció estatal, intervenció de l’estat i periòdiques devaluacions competitives de la seva divisa. En altres termes, el rigor monetari imposat pel BCE representa un perjudici contra el qual la societat italiana es rebel·la.

El veritable motiu que fa d’Itàlia l’enemic públic número 1 és la resistència a l’ordoliberalisme (versió alemanya del neoliberalisme, caracteritzat per rigor monetari, austeritat de despesa pública, estabilitat financera). Aquest model, impulsat per Alemanya i els seus satèl·lits d’Holanda i Àustria des del Tractat de Maastricht a principis de la dècada de 1990 és el que ha dominat el projecte europeu, i ha impulsat una mena de pervers repartiment geogràfic del treball a dins del continent. El resultat, el podem comprovar clarament: un centre industrial i tecnològic, i un sud perifèric, fonamentat en la terciarització de l’economia, amb serveis d’escàs valor afegit i activitats subsidiàries. Una hegemonia alemanya, i una satel·lització de les economies perifèriques.

És en aquest context que hem d’interpretar la imposició de mesures, a càrrec de governs tecnocràtics al llarg d’aquesta darrera dècada al país transalpí. Un corol·lari de reformes fiscals i laborals que van culminar amb el “contracte únic”, impulsat pel govern (teòricament d’esquerres) Renzi, que va imposar a la pràctica l’acomiadament lliure, en contra del que determinava la pròpia constitució. Tot plegat, acompanyat per elevar l’edat de jubilació a fi de rebaixar la despesa pública.

El que semblen mesures econòmiques, més aviat van ser percebudes com un atac a institucions sagrades com l’estabilitat laboral o la integritat de la família. Atesa la traïció de les esquerres, el sistema polític italià acabà curtcircuitat. L’estranya coalició entre la Lliga i 5 Estrelles va arribar al Quirinal, que tot seguit va aprovar el “Decret Dignitat” que posava fi a les reformes laborals per establir una legislació més proteccionista (i que irrità profundament Berlín). Els pressupostos presentats a Brussel·les, a banda de propiciar una política de despesa expansiva de caire socialdemòcrata, també plantejava retornar l’edat de jubilació als 62 (sota determinades circumstàncies).

Ara bé, la criminalització d’Itàlia no té a veure amb això, sinó amb unes polítiques contra la immigració que, hipòcritament, no són gaire diferents de les practicades per la majoria d’estats de la UE (com Espanya, que manté CIE o que fa servir la violència per impedir el pas de les tanques de Ceuta i Melilla, o Dinamarca que incauta les joies als refugiats). La UE és terriblement hipòcrita perquè pretén sancionar Itàlia per uns pressupostos gens extraordinaris, mentre calla quan Espanya envia policies militaritzats a Catalunya per reprimir referèndums.