Dona o gata

M’explica una amiga que té una coneguda treballant d’infermera a les urgències d’un hospital. L’altre dia, de matinada, un cotxe amb tres nois molt esverats va aparcar a l’entrada. Els nanos afirmaven que a dins de l’automòbil hi havia una noia en molt mal estat. El personal d’urgències va mirar a dins: no hi havia cap persona ni a davant ni als seients de darrere. Com a broma, no tenia ni puta gràcia. Els nois insistien en l’existència de la noia, ho juraven i ho perjuraven. El servei d’infermeria va fer la pregunta del milió: què collons us heu pres? En vista de la pressió dels nois, es va obrir el portamaletes. Allà hi havia una noia a quatre grapes. Miolava. Bufava com una gata. De tant en tant aixecava un braç-pota i mirava d’esgarrapar tot déu. Amb penes i treballs, la van fer sortir del cotxe. La noia va saltar com ho faria un felí acorralat. Sense variar el seu caminar lent i moixí, la dona-gata va travessar el passadís d’urgències amb les quatre extremitats a terra. A mig camí i a falta de sorral, va optar per anar de ventre allà mateix. Evacuar, defecar, excrementar, fer de cos, escorporar-se... Cagar enmig d’un corredor hospitalari perquè t’has pres un estupefaent que t’ha fet creure que ets un gat. Sisplau, això no pot passar. Més enllà de la vergonya que devia sentir aquesta inconscient quan l’endemà li van explicar la seva actuació estel·lar, i la vergonya aliena dels seus acompanyants, caldria informar la nostra jovenalla dels perills de certes pastilles o certs fongs que et poden trencar la tarda i fer que acabis miolant i llepant-te els bigotis al box d’un hospital.