Tertúlia lliure

Un dels esdeveniments més alliberadors en aquesta època de neoautonomia és la tertúlia. El bar del Rick que ha muntat l’Enric Vila amb podcasts a internet. La gran virtut del programa és que parla fora dels límits discursius i ideològics dominants a Catalunya. Aquesta tertúlia, a diferència de les oficials, no es basa només a representar opinions plurals i generar olles de grills sense cap conseqüència. El programa de Vila dissecciona els temes que ens preocupen (l’1 d’octubre, el processisme, Barcelona) amb un objectiu: atacar la desactivació de l’independentisme que s’està fent des dels partits i els mitjans subvencionats.

Vila i les ments privilegiades i valentes d’Àstrid Bierge, Diana Coromines, Abel Cutillas, Bernat Dedéu, Jordi Graupera, Marina Porras, Adrià Pujol o Maria Vila, doncs, no es dediquen a fer anàlisis equànimes, sinó que utilitzen el tema del dia com a arma de crítica i de transformació política. (No esmento Salvador Sostres, que també va anar al programa un dia, perquè el seu discurs més sentimental i incomplex s’allunya d’aquest impuls transformador.) El programa, per utilitzar el terme de Deleuze i Guattari a Mille plateaux, és una “machine de guerre” que des d’un espai exterior ataca la neutralització de l’independentisme que fa sobretot ERC a partir del xantatge dels presos, la por a la repressió i la fal·làcia que no som prou gent. Així, les tertúlies oficials contribueixen a aquesta neutralització en nom justament de la pluralitat. Ho podem veure en un elogi que Sergi Sol, amb una prosa servil, feia de Basté fa uns dies: “El Basté fa un programa plural com cap altre, a anys llum dels programes del gruix de les ràdios espanyoles que són un monòleg que va del PP a Vox passant pels falangistes.” La idea que la dreta espanyola –però no l’esquerra!– és unilateral i en canvi nosaltres som plurals i tolerants, és la combinació perfecta de superioritat moral i immobilisme polític.

La suposada pluralitat, tornant als termes de Deleuze i Guattari, és una eina que fabrica estabilització. El bar del Rick, en canvi, és una arma de projecció i de velocitat. No és una tertúlia redundant embolcallada de democràcia, sinó que és més aviat “dromocràtica”, de “dromos”, que vol dir de l’ordre de la cursa i de l’avinguda. O sigui, la tertúlia projecta el nostre present immòbil cap a un futur diferent però que en certa manera ja és aquí, enmig de les runes del règim autonòmic. A les tertúlies oficials se’ls desitja molts anys de vida. A aquesta, no. Al bar del Rick li hem de desitjar que no duri gaire i que faci caure aviat la neoautonomia irrespirable i, com va dir Bierge, “davidmadiavèl·lica”, perquè puguem ressorgir els subjectes republicans.