‘Game over’?

Ara que ja ha fet l’any de “tot allò”, els mitjans s’han lliurat a una mena d’autoflagel·lació oscil·lant entre el retret i la crítica, fins i tot de l’autocrítica. Què va fallar? Què no estava preparat? Qui es va equivocar? Qui va mentir? Amb quina consciència de fer-ho? Amb quina intenció? Tot això supera en temps i espai dedicat una qüestió més interessant i productiva: què fem a partir d’ara.

Com ha evolucionat la ciutadania? Puc parlar d’una majoria significativa. Els mateixos que fa quatre anys estaven sorpresos i il·lusionats, fa un any estaven indignats i decidits, i ara estan fastiguejats, impacients, desenganyats i, el que és pitjor, desconfiats. Alguns polítics se n’adonen i hi adeqüen el discurs; el mal és que no hi adeqüen els fets. I aquí estem: en una fractura important entre els ciutadans i la classe política. Entre la gent es detecten dos grans corrents. Un que diu: “No ens han dit la veritat, no ens ho han explicat tot, no em fio d’aquesta gent.” I l’altre: “Han fet el que han pogut, n’hi ha a la presó i a l’exili, volem una cosa molt difícil perquè l’enemic és més fort i està disposat a tot, i els nostres no es mereixen que ara els abandonem.”

Hi ha un fet objectiu: s’han deixat d’explicar moltes coses, i se n’han deixat de fer algunes –les més importants– per raons que tampoc s’han acabat d’explicar. Dels perquès de l’“alegria” amb què s’han fet les coses val més parlar-ne en una altra ocasió. Jo em permetré estendre’m, com deia en Raimon, en “tot allò que tu i jo sabem, i que sovint oblidem”.

Qualsevol ciutadà mínimament lletrat ha vist com la història mostra que, quan els ciutadans d’un territori es volen independitzar i l’Estat matriu s’hi nega, l’obtenció té un alt cost, i aquest és el principal element a considerar per part de tots els estaments en joc, pels polítics i els ciutadans, i també els científics, els artistes, el comerç, la indústria i –no ens n’oblidem– el funcionariat. Quin és el cost? No ho dic jo, ho diu la història: és proporcional a la resistència de l’Estat opressor; en el cas que ens ocupa, no caldria reiterar-ho, és màxim. Per tant, cal dir-ho sense embuts, el cost també serà –si és que és– màxim: un atac als estaments davant del qual el que s’ha patit fins ara semblarà una broma, comparable al d’una guerra i una postguerra. I, afectant directament la població, morts entre la població civil. Quants? Aquí dependrà/ dependria dels actors estrangers però, uns quants, no ens els estalviaríem.

Anem al procediment. Què caldria fer per arribar a una situació efectiva? També ha estat dit, i tal com jo ho faré: com la condició contingent. Caldria declarar formalment la independència al Parlament, tancar-se dins de l’edifici el govern i els diputats favorables, i disposar al voltant de l’edifici els ciutadans que hi estiguin disposats. Un detall: el 10-O de l’any passat, la policia espanyola ho preveia i tenia el dispositiu d’actuació preparat. Aquí apareixen els morts a què es referia Marta Rovira. I aleshores? Govern i parlamentaris, a la presó; Generalitat, en mans d’un virrei; il·legalització dels partits sobiranistes, i al cap d’un mesos, imposades per la UE, noves eleccions a les quals els independentistes es presenten amb noves sigles. Les tornen a guanyar, i repetició de la jugada. Més bufetades i més gent a la presó. I la pregunta: quants governs engarjolats digeriria una Europa en mans dels banquers i els grans industrials, però obligada a mantenir les aparences? Tres? Quatre? Cinc?

No incito a res; em limito a dir que, si es vol un estat independent, s’ha de ser conscient del cost, i assumir-lo; i, si no es vol assumir, que es digui clarament, que la ciutadania sàpiga que Catalunya no serà independent. Però això obre unes quantes caixes de Pandora, perquè al marge que hi ha una part de la gent que s’ha arribat a un punt que no acceptarà tal deriva, els càlculs electorals distorsionaran un cop més el discurs dels partits. Vet aquí un mal que ja s’ha dit, però no prou: la divisió dels partits, la renúncia als grans objectius col·lectius en favor de les petites, indignes, misèries particulars. Que els importi més qui queda primer que el bé general té noms que ara aquí no diré.

Reflexió final: qui en nom de la prudència i d’uns mínims de benestar prefereixi que ens quedem tal com estem, que sigui conscient que així no hi haurà premi, que l’Estat espanyol –pel que es veu, encara un gran desconegut per als nostres dirigents– és incorregiblement primitiu i venjatiu. El càstig vindrà igual, i encara agreujat pel menyspreu cap a un enemic que, en l’escala de valors d’ells, s’haurà comportat com un covard.