la crònica
Formigó a Sant Feliu
La protecció del medi ambient i l’estètica, juntament amb la protecció dels béns culturals, són les principals lluites dels grups compromesos amb l’equilibri en el paisatge, la protecció del medi i també la preservació de la història d’un poble. Diumenge passat es va fer una concentració convocada pel col·lectiu AlertaSantFeliu davant del que havia estat el restaurant Amura. El motiu que adduïen els concentrats és, segons ells, la insensibilitat del govern municipal per la manera com es fan les obres de remodelació del passeig Rius i Calvet, unes obres que també han denunciat, per via d’al·legacions, els Amics dels Museus. L’obra ja porta més de mig any empantanegant la zona, complicant el trànsit en l’accés a la zona hotelera, a l’ermita de Sant Elm i a l’institut. Pel ritme lent que porta l’execució del projecte s’entreveu que s’inaugurarà, oh casualitat!, coincidint amb la campanya de les properes eleccions municipals. És veritat que l’avinguda tenia dèficits que s’havien de corregir: les arrels de l’arbrat, que era protegit com quasi tot l’arbrat del municipi, havia aixecat les voreres, amb el consegüent perill per als vianants. La zona Palm Beach, coll d’ampolla en la circulació de vehicles, necessitava una reordenació viària que ordenés l’urbanisme desfigurat de la zona. Ningú no pot negar la necessitat de la reordenació del sector i la millora que calia fer en aquesta part important de la façana marítima. Ara bé, estar-hi d’acord que calia actuar no és sinònim d’acceptació de les condicions en què s’hi actua i del resultat final. Serà, com afirmen els convocants, una pasterada de més formigó i una pèrdua del valor natural del sector i la pèrdua de valors patrimonials propis de Sant Feliu com són l’espigó, els balcons, la font de Joan Rebull i l’estany de la Pepita. Una actuació, de façana, amb accés directe a la platja, en forma de suau amfiteatre, perquè s’hi pugui passejar.
Aquesta actuació afegirà més formigó a la pedra natural quan inicialment estava prevista una passarel·la de fusta. Es restituiran els tres balcons, obra de Joan Bordàs, ubicació encara per definir, que representen la imatge tradicional i turística que tan bé dibuixa la il·lustre pintora Quimeta en els seus treballs. El mateix passarà, diuen, amb la font de Joan Rebull. És una lluita que s’hauria de guanyar, alerten els grups convocants, per la recuperació del projecte inicial. Estèticament, l’amfiteatre que es construeix respon més a una construcció moderna que no encaixa amb la resta del passeig. És responsabilitat dels arquitectes i dels polítics que aproven els projectes. Es tem que el formigó sobre l’espigó de pedra natural s’assembli més a un port nàutic que a un passeig, per no parlar de l’enllumenat, que no queda clar si serà un element més de contaminació lumínica. Avala aquesta visió negativa i pessimista la desestimació de totes les al·legacions presentades llevat de les de l’aparcament per a bicicletes que, aquestes sí, es varen acceptar. Es diu que es fa de la necessitat virtut. Es creu, però, que de la necessitat de remodelació ara se’n farà desfiguració d’una realitat històrica. És molt probable que les noves generacions no valorin com fan les d’ara aquelles obres ben fetes per ganxons de renom i que tant han fet per la imatge d’aquesta bonica població de la Costa Brava. L’argument és tècnic i no històric, s’afanyen a dir des del consistori. Jo no ho dubto. Però la pregunta que es fan molts ciutadans és si, tècnicament, permetia una solució més coherent amb el patrimoni cultural. La meva particular visió és que la modernitat no s’ha d’imposar per sobre de la tradició, sinó que aquestes, tradició i modernitat, han de conviure en equilibri. I si no els agrada tot plegat, ja ho saben, hi ha eleccions el proper maig.