Contra la fatalitat

Roda el món i torna al Born, i sempre que es parla de poder, per un motiu o un altre, desemboquem en els grans pensadors que l’han sabut descriure amb idees i paraules. El poder judicial i totes les formes de judicatura que ens envolten han estat aquests dies més que mai a l’aparador mediàtic. A la majoria de converses i tertúlies, malgrat l’esperit crític que les presideix, la sensació més general és la de la indefensió del ciutadà, la d’una certa fatalitat, no resignada, però sí impotent, davant del mall “corrector” de les grans fonts de poder, en aquest cas togades.

A No n’hi ha prou amb dir no, Naomi Klein recorda que “a les societats decents, la gent hauria de sentir que té drets”, però tanmateix, i davant d’injustícies manifestes, tot sovint ens quedem inermes, sedats, amb el perill que, com també indica Klein en el mateix assaig, com que “la política odia el buit, si no s’ha omplert d’esperança (i de combat, pacífic, però bel·ligerant, hi afegeixo jo) hi haurà algú que l’omplirà de por”. I no cal ser gaire saberut per adonar-se que no hi ha res al món que distorsioni tant la realitat com la basarda. Cal ser honestos i no perdre de vista les pròpies limitacions, però tampoc cal entomar-ne d’imposades. Si deixem que la injustícia s’instal·li i s’enquisti, les generacions futures, ja prou castigades per la crisi i l’escassetat de perspectives, es trobaran envoltades d’una societat mesella. Cal donar exemple de tossudesa, pacífica, però tenaç.