Zelotes

Ens han titllat de somiatruites, il·lusos, utòpics, llunàtics, pagesots, colla de ximples que vivim en un món de fantasia... escarnis que venien tant d’espanyols que sempre han menyspreat tot el que fa referència al nostre país, de la llengua a la bandera, com de diversos sectors nacionalistes catalans que practicaven la política de peix al cove. A mesura que el desig d’independència a Catalunya anava socialment en augment, els penjaments van créixer també en mala intenció: exaltats, fanàtics i, fins i tot, terroristes. I quan ja s’ha vist clar que això de la independència no era pas una flor que feia estiu, els disbarats ja han sortit de mare: nazis, supremacistes... i des d’un sector presumptament sobiranista, ens han penjat una llufa que vol ser tan denigrant com les d’antany: hiperventilats. D’aquest sector ens ha arribat el darrer cop de tralla verbal. Darrerament, es veu que també som puristes i zelotes.

Tots aquests que hem rebut aquestes mostres d’“amor incondicional” som els que hom podria etiquetar com patriotes honestos no adscrits a cap partit polític, però que cerquem la total llibertat de Catalunya, peti qui peti. Potser aquest és el nostre mal. Potser això ens fa ser especialment perillosos. Quan aquell qui es creu pastor té ovelles del ramat que no pot cridar a l’ordre o amenaçar-les amb llevar-los la menjadora, és evident que cal foragitar-los de la vida pública amb tota mena d’acusacions.

Dels zelotes se’n parla als evangelis escassament. Mateu, Lluc i Marc i algun apunt dels Fets dels Apòstols esmenten un dels deixebles, Simó, com a un possible zelota. Titllar-nos de zelotes com a sinònim de gent intransigent i de radicalisme esverat és un afront fet amb mala jeia. I aquesta mala fama neix arran de la veu (l’única) d’un dels primers historiadors del poble jueu, que, alhora, fou clarament un traïdor.

Flavi Josep (nat com a Iossef ben Mattitiahu, “Josep, fill de Maties”) escrivia per als romans que havien destruït llur país. Parla en tercera persona, la qual cosa ja diu molt del tarannà de l’individu. I tot i que en algunes obres es vol fer perdonar, en realitat fou un col·laborador actiu i guia de l’exèrcit exterminador que destruí el Temple de Jerusalem i, de retruc, tot el seu poble sencer. Flavi Josep parla dels zelotes extremistes (avui en dirien terroristes) explicant que feien guerra de guerrilles contra Roma i que, quan calia, feien passar a millor vida els col·laboracionistes com ell.

Però aquest botifler del segle I de la nostra era no explica com de tips estaven la majoria del poble de Judea contra els invasors romans i els procuradors que actuaven com a caps mafiosos en cohabitació amb saduceus i la família reial herodiana. No explica tampoc com les queixes dels jueus contra els abusos topaven amb la indiferència i el menyspreu de les autoritats (tant romana com jueva). I un cop els zelotes han aconseguit el control de Jerusalem, Flavi Josep afirma dir-los: “Canvieu de parer ans no passi alguna cosa irreparable... Encara hi sou a temps d’acceptar l’omnipotència de Roma!” Només cal que canvieu Roma per Madrid, i sentireu la veu d’algun polític al Parlament de Catalunya. Sí, els zelotes van perdre. I va venir la diàspora. Però es van mantenir ferms en el seu ideal i, avui dia, després de mil i una desgràcies, tot el poble jueu ha pogut tornar a la terra que els pertany.

Una consideració final: si volem eixamplar bases, no fora bo comptar amb els que simplement som patriotes? No fora bo comptar amb certes elits tot fent-los observar els avantatges que per a ells també hi hauria si fóssim un país independent? Per què sempre la base s’ha d’ampliar cap a unes certes esquerres, les quals, s’ha demostrat històricament, a l’hora de la veritat no els ha interessat mai la independència de Catalunya?

La manipulació i el victimisme són les armes d’aquells que no tenen cap més eina per lluitar, ni tan sols la intel·ligència. La pega d’aquest país: tenim un excés de Gandhi o Mandela, i ens falta, com el pa que mengem, un Ben-Gurion, un Moshe Dayan, un Yitzhak Rabin... o, si voleu, un Orde Wingate. Potser aquesta és una altra pega que tenim els patriotes catalans honestos i sense adscripció política. Majoritàriament, som sionistes. Per nosaltres, l’estat d’Israel és un exemple a seguir, com ho fou Irlanda per als nostres avantpassats nacionalistes a principis del segle XX. Ara com ara, a Catalunya, ambdues referències estan mal vistes. Fins i tot n’hi ha que fan servir el mot sionista com un insult, però ja sabem com d’agosarada és la ignorància. Ja no ens ve d’aquí. Tanmateix, no perdem l’esperança.