Reivindicació

Després de mesos sense fer-ho, sentíem divendres la veu de Marta Rovira. Explicava la secretària general d’ERC que quan va decidir marxar a l’estranger, en una determinació presa ràpid fruit de la constatació que l’alternativa era la presó, amb la distància es va imposar el silenci. Primer, perquè la prioritat era estabilitzar, personalment i familiarment, la seva vida a Suïssa; després, com a espai de reflexió. Reapareixia a El matí de Catalunya Ràdio amb to ferm però pausat, sense retrets i amb una crida a la unitat estratègica de les forces independentistes. Detallava que manté contacte amb la cupaire Anna Gabriel, també a l’exili de Suïssa. Enyorades, les dues.

En el duríssim any en què els dirigents independentistes han pagat amb presó i exili el compromís amb els ciutadans que s’expressin a les urnes, s’han trobat a faltar la veu i les paraules de Rovira i Gabriel. I les de Carme Forcadell, Dolors Bassa, Meritxell Serret, Carme Ponsatí... i les de Meritxell Borràs, Anna Simó, Ramona Barrufet o Mireia Boya. Potser és una impressió personal i esbiaixada, però preses i exiliades han ocupat un segon pla. Injust i immerescut. La reivindicació és necessària. El president d’Òmnium, Jordi Cuixart, així ho feia en una entrevista a aquest diari: “L’actitud militant de l’Anna, la Carme, la Marta, la Meritxell, la Clara i la Dolors m’inspira tothora. Són referents de tenacitat i fermesa.”