Tribuna
El bumerang dels judicis
“El propòsit polític unitari hauria de preveure la consecució de nous suports per a un referèndum d’autodeterminació a Catalunya
A hores d’ara, és un lloc comú afirmar que tota la moguda repressiva de l’Estat espanyol sobre Catalunya, per negar-li el dret fonamental d’autodeterminació, va servir d’excusa per procedir a l’aznarització que estem patint contra drets i llibertats individuals i col·lectius reconeguts per qualsevol estat de dret. I no va caldre arribar a l’exercici del dret d’autodeterminació de l’1-O, ni a la jornada antirepressiva del 3-O, per tastar el pa que s’hi donava: els fets del 20-S davant la conselleria d’Economia i el setge policial a la seu de la CUP anticipaven una estratègia d’estat que havia de culminar, necessàriament, amb l’ús retort de la justícia per obrir totes les comportes de la “raó d’estat” –de fet, la instauració d’un estat d’excepció al Principat, amb l’article 155, “destituït” de iure per la victòria independentista en les eleccions del 21-D, imposades sota aquell estat d’excepció.
Amb les últimes decisions de l’Estat per recompondre els alts càrrecs del seu aparell judicial, també podem anticipar quin pa s’hi donarà en els judicis de principis del 2019 contra els dirigents independentistes. A les raons primeres, o últimes, que han mogut les mobilitzacions dels últims anys per la independència, les podem anomenar com vulguem, però les pràctiques desenvolupades, tant per les multituds del 20-S com de l’1-O i del 3-O, tenen un denominador comú: la desobediència (una desobediència, per cert, que no s’ha limitat, durant els anys de crisi, a la reivindicació nominal de drets, sinó que s’ha hagut d’exercir per imposar-ne els més fonamentals, des de l’habitatge fins als laborals, els de les dones, o el de protecció contra la pobresa energètica). Amb aquesta perspectiva, els judicis, si han de servir per retornar-los com un bumerang contra l’Estat, haurien de seguir la línia traçada per la desobediència civil com a pràctica continuada per guanyar el reconeixement del dret d’autodeterminació.
Ara bé, no sé pas si es pot concebre una defensa juridicopolítica, basada en l’alienable dret d’autodeterminació com a motor de les conductes dels acusats, sense posar en escac el règim del 78. Ho diré d’una altra manera: cal esperar que sigui el mateix règim del 78 el que s’anticipi a considerar que la seva pròpia continuïtat, en tant que estat de dret, estarà lligada als judicis contra els dirigents independentistes: ho vulguin o no els jutges espanyols, aquests judicis mostraran distintes facetes –la nostra, com estic dient, lligada al dret d’autodeterminació–, però en destacarà una de principal, que afectarà les bases mateixes del procés judicial: l’estat de la democràcia a Espanya. Seria temerari anticipar els possibles escenaris que es poden produir els pròxims mesos, però és plausible un decantament de la raó d’estat cap a posicions d’extrema dreta, com s’estan dibuixant els últims temps a escala internacional. I el sistema polític català haurà de registrar aquesta evolució en uns termes que, ara como ara, semblen lluny d’anticipar estratègies unitàries a les cúpules dels partits, excepte, naturalment, els que ja s’han decantat per la causa general contra l’independentisme i la consegüent condemna exemplar dels ostatges d’estat.
És d’evidència que, en un procés d’aquesta envergadura, l’estratègia defensora no es pot limitar merament al terreny jurídic: si no hi ha una campanya social massiva i continuada, en el temps i en l’espai, la capacitat de manipulació, de distorsió i de repressió de l’Estat, a través de mitjans propis i privats, pot crear dos sistemes entrelligats de prevenció al seu favor: la por i la divisió. Per tant, s’hauria d’imposar, de bon començament, una unitat de propòsit bàsicament política que plantegi una coordinació entre els distints àmbits (jurídic, institucional i mediàtic) i espais (nacional, estatal i internacional) de lluita, però amb un esperit inequívoc: com que els judicis seran contra persones compromeses amb el dret d’autodeterminació, la campanya ha d’estar inspirada en la consecució estratègica d’aquest dret, i amb les garanties que qualsevol Estat hauria de tenir com a exigència democràtica.
En aquest sentit, el propòsit polític unitari hauria de preveure la consecució de tres objectius bumerang: aixecar acta de les vulneracions de drets civils i polítics comeses per l’Estat, al llarg de l’últim any, en relació amb la lluita popular pel referèndum de l’1-O; fer evident que aquestes vulneracions s’han estès com una taca d’oli en tots els àmbits de les llibertats individuals i col·lectives, i aconseguir nous suports per a un referèndum d’autodeterminació a Catalunya.