L’anti-Samsó

Els cursis mesuren el temps amb els esbufecs del rellotge. Els rutinaris, amb el calendari llardós de la cuina. Jo prefereixo les metàfores i les contradiccions. En el meu cas, allà on hi ha pèl no hi ha alegria. Fa quasi un any que no em tallo els cabells. No ho vull. No em refio de les tisores de cap perruquera, per bona que sigui. Sé que el temps passa perquè els cabells ja em tapen els pits. Això vol dir que fa molt que el teu titani no em rellisca pel clatell. Diu la meva mare que aviat no necessitaré escombra. Però jo, tossuda de mena, no vull que ningú que no siguis tu m’escapci la crinera. Deu ser allò de fer l’amor sense paraules. Que els cabells em tapin els pits ja m’agrada. Sempre m’han semblat massa petits i ara, gràcies a la meva dèria, la mida de les sines es dissimula prou bé. Soc l’anti-Samsó: voldria que, si et vaga, em reconstruïssis la trencadissa. Amb un pam n’hi hauria prou per tornar a l’origen, a aquell escabellat de Cleòpatra que només tu saps ordir i que a mi em tornaria bona part de la força extraviada. El temps passa i a mi em creixen els cabells sense aturador. Quan me n’adono, endreço la planxa i els escumo: així aconsegueixo que s’elevin un parell de centímetres i el calaix de les cabòries no em caigui al damunt i m’esberli el crani. Hi ha cabells llargs meus per tota la casa. Em cauen a marxes forçades. Deu ser el neguit, per tot de coses, o la manca de vitamines, o l’avís permanent que els cal una bona repassada. No triguis. Aviat m’ocultaran sencera com aquells abrics que no protegeixen del fred. Ajuda’m, Dalila.