Tribuna
Aquell 20-N mexicà a París
M’agrada dir que Franco va morir a Mèxic abans que a Espanya. Recordo que el dia 19 de novembre les notícies de les vuit del vespre, a la televisió, es van interrompre sobtadament i van anunciar, no pas amb tristesa, que la humanitat s’havia lliurat d’un dels pitjors dictadors. Pel que fa a nosaltres, a Guadalajara, ens vam esvalotar tot seguit. Immediatament vaig telefonar al pare, qui guardava des de feia una pila d’anys una ampolla de xampany per a l’ocasió. Per cert, quan es va destapar estava completament esbravat, però ens el vam prendre igual... Només li vaig dir que la posés a la nevera, que ja veníem. Quan vam sortir al carrer ja se sentien crits que durarien tota la nit: “¡Viva México! ¡Muera Franco!”
Hi he d’afegir que a Mèxic el famós dia 20 és festa. No pas per celebrar la mort de Franco, del fundador de la Falange (l’any 1936), aquella versió de pandereta del feixisme italià i del nazisme alemany. No: és l’aniversari de la Revolució Mexicana, que va començar el 1910 i va transformar benèficament el país sencer. A Europa la gent dormia a l’hora del desenllaç, per això el rebombori no va començar fins a l’endemà.
A l’ambaixada de Mèxic a França, que aleshores estava a càrrec del famós escriptor Carlos Fuentes, és on es va produir l’incident: l’home, amant de llevar-se tard, com a bon intel·lectual i més encara diplomàtic, dormia profundament quan el va despertar un dels col·laboradors per preguntar-li si la bandera es posaria com sempre. Per ser el dia que era s’havia d’enlairar completament i, com que no sabia res del que havia passat a Madrid, li va contestar imperiosament que les coses s’havien de fer com sempre.
Com que era dia festiu, s’hi va tombar i no es va despertar fins que el degà del cos diplomàtic va insistir a parlar amb ell. Serien les dues quan Fuentes va rebre com cal aquella comissió de col·legues al seu despatx, ja pròpiament amb un vestit clar i una corbata vermella bastant cridanera, como li agradava. Els visitants venien tots de color fosc. Després de remenar la cua com marca el protocol, li van dir que respectaven la negació de Mèxic de tenir relacions amb el govern de Franco, però el fet que posés la bandera a tota asta en senyal de festa i que es vestís d’aquella manera no era solidari amb el dol de totes les altres ambaixades.
Els va dir, com era veritat, que era la primera notícia però que consultaria a Mèxic i prendria immediatament la mesura adequada. Una prudent estona després els visitants es van acomiadar.
A part del dia, l’hora ja no era d’oficina i la guàrdia que sempre queda al ministeri exterior li va contestar que no sabien què dir-li i que no s’atrevien pas a “molestar” el ministre, que s’havia pres el dia per un “merescut repòs”. Serien les cinc de la tarda quan és va retirar la bandera mexicana sense fer res més, la qual cosa tampoc va complaure als col·legues, que, en venjança, li van demanar polidament que no es presentés als actes protocol·laris que hi hauria. Fuentes va respondre que agraïa que l’alliberessin del compromís...