Catalunya perd nacionalisme

Diumenge feia 100 anys del final de la Primera Guerra Mundial, i el president francès Emmanuel Macron ho va celebrar, davant de tots els grans mandataris, carregant contra “el nacionalisme, que és just el contrari que el patriotisme”, allò tan bo, tan tolerant i tan pacífic que insuflen els estats. Per entendre’ns, per ell i Angela Merkel (almenys Donald Trump no va amagar que ell és un nacionalista)avui encara existiria l’Imperi Austrohongarès, i a totes les nacions que no es van poder emancipar llavors per les armes ja se’ls ha passat l’arròs: només tenen dret a ser en plenitud els estats nació, però d’això no se’n pot dir nacionalisme. Una visió que no cal dir que l’espanyolisme ha aplaudit amb les orelles...

Sort que aquesta tronada teoria no l’avala cap politòleg de mínim prestigi, ja que, com explica el professor Jorge Cagiao al llibre Micronacionalismos(fent el paral·lelisme amb els micromasclismes que segons ell han servit per posar davant del mirall actituds molt arrelades en la societat), són dues cares de la mateixa moneda. Amb el greuge de la manifesta posició de superioritat dels patriotismes d’estat sobre la resta, a qui poden oprimir a discreció. Cagiao també parla del nacionalisme “cívic” (que posa l’accent en la voluntat d’un poble) versus l’“ètnic” (basat en trets culturals o religiosos). Dos termes que el director del CEO, Jordi Argelaguet, va esmentar tot just ahir al Parlament, per indicar que Catalunya ha transitat del segon al primer a mesura que avançava el procés. És a dir, que s’ha fet més independentista a mesura que perdia nacionalisme, almenys tal com s’entenia abans, i el terme hi adoptava un significat modern: el del col·lectiu que, amb independència dels orígens, manifesta uns valors diferenciats i vol construir un futur en comú. Superar trets necessaris, però que el feien minoritari, és el que ha fet créixer el moviment i és el que el fa imparable. Potser que algú ho expliqui a Macron, Merkel... i, és clar, a Sánchez.