Pintures

No m’agrada gens la pintada atribuïda a Arran al vestíbul de la casa del jutge Pablo Llarena, a Sant Cugat. L’entenc, però no la comparteixo. Talment, una de les característiques més valuoses del procés és el component pacifista i dialogant, i alguna de les actuacions descontrolades qüestionen la certesa d’aquesta pràctica, a més de donar munició a determinats grups unionistes. Amb tot, comparar la pintada d’Arran amb la nazi “nit dels vidres trencats” és una actitud grollera i fora de sentit. Molt menys m’ha agradat la ràpida condemna als joves de la CUP que han fet jutges i polítics de reconeguda ideologia, quan són molt més contemporitzadors quan es tracta d’atemptats a seus de partits republicans o a alcaldes que pengen pancartes a favors dels presos polítics (darrer exemple: les amenaces a l’alcalde de Cervera). Afigura que per a alguns les pintades són bones o dolentes segons el destinatari. I em semblen molt més agressives les acusacions de pintades simulant sang que uns informes de la Guàrdia Civil atribueixen als ferits de l’1-O, en una flagrant manca de respecte. La pintura de la brutal agressió als defensors de les urnes no pot amagar tot el que hi ha darrere l’escenari d’un estat en fallida. Fins en l’avaluació de les agressions no tot es pot mesurar igual, malgrat es caigui en l’error de la dualitat acció-reacció. Hi ha uns comportaments d’evident provocació i unes accions de defensa antirepressiva; les unes i les altres, incòmodes, però d’explicació diferent. El procés pacífic de Catalunya sorprèn arreu i no hi podem renunciar, però és molt comprensible que ens cansem de posar l’altra galta quan ens bufetegen contínuament. Les pintures no sempre són de guerra, a vegades només reclamen atenció i justícia.