Opinió

Keep calm

Vulnerables

Una altra voluntat que s’aturi el rellotge és la de Faust, la de vendre’s l’ànima al diable per evitar el precipici de l’envelliment i del destí final

El bolero que diu “reloj, no marques las horas” ha anat sonant aquests darrers dies fos l’hora que fos a la ràdio. El desig d’aturar el temps que cantava Lucho Gatica no ha pogut evitar que acabés marxant d’aquest món, mentre la seva veu enregistrada seguia generant drets d’autor per als seus hereus.

Que un rellotge no marqui les hores vindria a ser un desig per aturar el temps, l’espai, per congelar un moment en què en aquesta cerca contínua de felicitat que és, en part, la vida, ens sembla haver-la trobat. Que s’aturi i que la felicitat s’allargassi. Tot i que si ens percebem feliços és pel contrast amb altres moments en què no ho som. No podem ser eternament feliços, i el rellotge no s’atura.

Però sí que és cert que aquest desig l’hem tingut, i sovint per qüestions ben quotidianes, per un so, una mirada, una pronúncia, un gest, un gust que és capaç de condensar aquest esperit. Una espiral que et trepana el cervell i t’accelera el cor, com en un estadi d’enamorament. Atura’t, si us plau. Temps, atura’t. Una altra voluntat que s’aturi el rellotge és la de Faust, la de vendre’s l’ànima al diable per evitar el precipici de l’envelliment i del destí final de la mort. Però com bé ens recorda Joan-Carles Mèlich, home amarat de filosofia literària, som finits. Som vulnerables, de vulnus, “ferida” en llatí. L’ésser humà, raona Mèlich en dues de les seves darreres novetats editorials, La condició vulnerable (Arcàdia) i Contra els absoluts (Fragmenta), fereix i pot ser ferit. I ferida no només com a sinònim de dolor o sofriment, sinó d’afectació. Sempre hi ha “alguna cosa” que ens sorprèn, que ens envaeix, diu Mèlich, i mai som prou competents per donar-hi resposta. I encara: “El cos humà és un cos ferit per les sotragades de les presències i absències dels altres, pels amors i les seves indiferències”, les absències, pèrdues, cicatrius del passat. Ho escrivia Virginia Woolf a Les ones, viure és posar pedaços a aquestes cicatrius de la vida. D’aquí també el bolero per retenir els bons moments i encara la necessitat de la carícia, la tendresa, per fer suportable la vida.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia