La banalitat del bé

L’Ameneh és la protagonista d’un relat meravellós i esgarrifós sobre el perdó i la misericòrdia. Aquella virtut de donar als altres no pas el que els toca sinó molt més del que es mereixen. Històries d’avui, que poden ser tan prodigioses per esdevenir llegendes. Un pretendent no va suportar que el rebutgés i per despit li va cremar la cara amb àcid. La va deixar cega i amb el rostre desfigurat. Tenia un futur professional brillant perquè era la més llesta de la classe. Tot això va passar a l’Iran i ella no va parar de lluitar per aconseguir aplicar la llei del talió: ho tenia cru perquè segons la llei dues dones valen tant com un home però després de recórrer diverses sentències va aconseguir poder cremar-li el rostre i el futur a ell. Però en el darrer moment, quan el seu agressor estava a punt de ser cremat amb àcid, in extremis, va voler-li evitar el mateix dolor que havia viscut i el va perdonar. Ell, agraït, se li va abraçar als peus.

La història hauria pogut acabar aquí. Una història real que ens explica el valor d’una dona per defensar el que és just i perdonar, perquè de l’acció de fer mal no en surt cap bé i perquè, com deia Gandhi, si fem “l’ull per l’ull” tots acabarem cecs. Però l’Ameneh avui es penedeix del seu perdó: amb el temps ha tornat a rebre amenaces del seu agressor, i l’home del rostre intacte afirma que li tornaria a fer tot el mal que li ha fet. El seu gest d’amor a la vida no ha servit per fer l’agressor més bo, més conscient ni més empàtic.

El que abans era una lliçó ètica perfecta ara és un dilema ètic difícil d’encarar. No hem de perdonar? La millor forma de saber com actuarà algú en el futur és veure com ha actuat en el passat? Hi ha crims que no es mereixen una segona oportunitat? Ens fem defensors de la pena de mort?

Racionalment ens podem dir que no ha de ser la víctima qui tingui aquesta responsabilitat, podem anar més enllà i dir-nos que no és només problema d’una actitud psicòpata sinó d’una societat estructuralment masclista: sense representativitat en els llocs de poder per a les dones, sense jutges dones, ministres ni presidentes, amb dones lapidades per adulteri, dins d’un món ple de ciutadans de primera i dones de tercera. Però al marge de les explicacions jurídiques i socials, em recorre un calfred per la columna quan m’imagino l’Ameneh plena de remordiments per haver-lo perdonat i el seu agressor jurant que ho tornaria a fer. Ens situa davant un mal irreformable o el que encara és pitjor: el bé absolutament absurd. Perquè el mal podia ser banal, però un bé banal és del tot insuportable.