Emocions i política

Comencem amb unes constatacions. No hi ha adscripció a la democràcia sense identificació emocional a un conjunt de valors i d’institucions compartides. Contra el que diuen els pretesos racionalistes, la democràcia va molt més enllà de la raó. La democràcia ens força a ajuntar-nos a d’altres individus per compartir afectes i anhels. Sense generació de comunitats, també emocionals, no hi ha idea política que aguanti.

En aquest sentit, la política no és res més que l’aiguabarreig d’idees i emocions que permeten influir en les conductes dels individus. Eliminar les emocions de la política, a banda d’impossible, es descobreix com un intent partidista, barroer i fonamentalment conservador per tal d’amagar les relacions de poder en un marc polític determinat. Recordem-ho: cap ordre polític no és neutral ni objectiu. És fruit de les relacions de poder que es donen en un moment determinat. 1978 en el nostre cas. Anem ara amb els catalans. Que els catalans tenim poc a dir en l’entramat de poder espanyol és cosa repetida. Poca presència en els aparells de l’Estat. Menys en la judicatura. Menys encara en el Consell General del Poder judicial. Els catalans, sempre sospitosos de desafecció al règim, ni hi són ni se’ls troba a faltar. Quan els catalans han provat d’utilitzar els mecanismes del sistema per influir sobre l’equilibri de poders, la pretesa emocionalitat dels catalans s’ha esgrimit amb determinació. Davant una crisi institucional que, a hores d’ara, ja hauria portat italians o francesos a refundar la república, aquí ni es pot tocar la Constitució, ni reordenar les competències autonòmiques, ni transformar un Consell General del Poder Judicial profundament corromput.

La incapacitat de l’Estat de reformar-se, semblaria, demana serenitat. Els catalans, que hem d’aguantar vídeos del portaveu adjunt popular al Congrés on es posen a banda i banda imatges d’estelades amb esvàstiques, som els emocionals. Un jutge pot prohibir qui serà el president de la Generalitat de Catalunya. Un cop, dos cops i tres cops. Amenaçar la mesa. I, ai las, el problema no és la debilitat de la divisió de poders. Són els catalans i la seva emocionalitat.

Acabem. El nivell d’emocionalitat admissible és sempre fruit de les relacions de poder. Qui mana et diu el nivell de sentimentalisme permès; qui utilitza la bandera per tapar les vergonyes (i qui no) o en quines condicions la rebel·lió (postmoderna) determina que líders polítics i socials hagin de ser a la presó. També indica quan toca que la indignació col·lectiva es contingui en respectuós respecte a la decisió judicial. I aquí haurien d’anar amb compte aquells que, pujant al carro de la crítica a les emocions, acaben equiparant emocionalitat amb quelcom perniciós i suprimint el que és una crítica legítima i necessària a un sistema corcat que una majoria democràtica voldria capgirar com un mitjó. Saber a quin mestre serveixes és sempre un exercici d’honestedat. Com a mínim amb un mateix.