Reservat el dret d'inadmissió

La societat de consum té la capacitat d'absorbir amb poc temps allò que ahir era revolta i subversió. Un exemple són les icones polítiques com el Che i, en l'àmbit més quotidià, tenim el món de la moda, des de les rastes als pantalons estripats. La translació juvenil dels estereotips és políticament correcta perquè, mentrestant, no pensen en una altra mena de reivindicacions més conflictives. Malgrat que tenim la societat del benestar en una crisi profunda, això no impedeix que els locals nocturns de moda hagin tornat a posar la barrera a la porta del «reservat el dret d'admissió», i parlem d'immigrants, de la gent que ha superat la quarantena o dels qui no vesteixen d'acord amb els paràmetres que toca. M'hi vaig trobar ja fa un temps i no m'ho podia creure. Érem dos quinquagèsims ben plantats i tranquils i ens van dir que no complíem els requisits perquè el meu company portava bambes. En vista de la nostra perplexitat van optar per deixar-nos passar i, un cop a dins, no hi havia ni una ànima. Vam tocar el dos sense prendre res i recordant els temps en què a moltes discoteques exigien corbata i americana, quan els Beatles i els Stones ja eren una llegenda! Els qui volien imposar classe van perdre la batalla davant les discoteques tolerants i innovadores a l'estil de les que van marcar una època a Platja d'Aro: Maddox, Paladium, Pachá i Tiffany's. Cadascun d'aquests locals donaria per a molta literatura, tot i que tampoc han sobreviscut al pas del temps. Ara s'han posat de moda aquests bars de nit on prens una copa i pots ballar, però es veu que per accedir-hi has de ser gent jove i guapa. La resta dels aspirants a noctàmbuls haurem de reinventar la festa, i de la mateixa manera que durant la transició es van recuperar carrers i places per a les festes populars, ara haurem de beure i ballar al carrer perquè a dins no ens hi volen.