Quelcom més que formes

A aquest país, li convé un recés per aturar la incontinència verbal, la nècia manera de desraonar els problemes, la insubmisa obsessió per enredar més les coses. Sovint una escopinada pot adquirir majors dimensions en les seves conseqüències que una bufetada. En el fons es tracta d’un problema de formes, o més aviat d’educació; i el que en la vida ordinària seria un insult, en política es converteix en un drama. La clau rau en el fet que en política l’anècdota es converteix en categoria, i d’aquí el risc de la desproporció en la resposta o en les conseqüències. Qualsevol exabrupte de Rufián desencadena la tempesta. Qualsevol ocurrència del bo de Tardà provoca les fúries de l’hemicicle. Una sortida de to d’Albert Rivera comporta una moció de censura i la caiguda d’un govern. Es tracta d’una casualitat, o d’una causalitat? Difícil serà determinar-ho.

L’escenari es tenyeix de tremendisme a l’extrem de no trobar precedents, llevat que ens remetem a la 2a República, quan els insults van derivar en amenaces, i d’aquestes se seguiria a l’assassinat o l’agressió. No em valen les comparacions amb altres parlaments (britànic, italià, d’Ucraïna, etc.), atès que la cultura històrica no és equivalent amb la d’un país –Espanya– que en un segle i mig va patir quatre guerres civils: les carlines del segle XIX i la Guerra Civil del segle XX. Res a veure amb altres variats guirigalls que es van produir en altres parlaments, sense conseqüències tràgiques al carrer. Les formes tenen la seva ortodòxia, com els sistemes, i del cementiris de les formes pot emergir una altra mena de mals i de tombes.

Un primer factor d’aquest mal és l’escenari: el Congrés dels Diputats avui es presta a l’histrionisme; de la mateixa manera que no guarda proporció la qualitat intel·lectual dels diputats amb els seus predecessors de la Transició o de la 2a República. Algú equiparable a Unamuno, Ortega i Gasset, Azaña o Gil Robles? Seria un deliri establir comparacions, entre altres raons perquè el sentit del comú ha donat pas al sentit del particular, la immediatesa, el privat, la dimensió antitètica del que ha de ser un parlamentarisme saludable amb la mirada posada en el bé comú o general. En raó d’això l’oratòria ha donat pas a la fletxa feridora, al dard verinós, a la punyalada per l’esquena, a l’insult a l’opositor, amb tal acarnissament que hauríem de qüestionar-nos si, en lloc d’adversaris, els que habiten en les bancades alienes no són en realitat enemics.

En segon lloc és l’absència de realisme. L’insult és el pla oposat a l’anàlisi dels fets i la seva genètica. Es pregunten aquests diputats el perquè de les coses? Arriben a mesurar les conseqüències dels seus necis al·legats? Potser el gran problema és la manca de maduresa intel·lectual d’aquesta classe política neòfita, no preparada, de carrer, en veritat sense discurs. Ho advertia Plató, i l’acreditava Ciceró a la Roma republicana: la saviesa i la prudència, virtuts axials de la política, només les atorguen la maduresa, l’estudi i l’experiència. Res a veure amb el polític d’avui dia: hi ha manca de polítics de més de 40 anys i sobren aprenents de menys de 40. El que passa ara a Catalunya hauria estat impensable en la Transició. I, per una altra banda, d’aquest desconcertant escenari solament en sortirem des de la maduresa, experiència i saviesa, de les quals avui, malauradament, és deficitària la classe política.

El tercer factor causal és el context en què ens movem. Massa globalització per contenir els efectes perniciosos, un excés de permeabilitat en les males influències, una ceguesa creixent en les emboirades conjuntures en què es desenvolupa l’acció política. No està mort el passat (ingent error de la llei de memòria històrica, per unilateral i venjativa), una manca de definició de l’univers nou en què ens desenvoluparem, i, finalment, una gosadia sense límits a anticipar el que està per veure que hagi de ser, i els efectes ponderats de la vigent revolució tecnològica, que sens dubte aixecarà una nova arquitectura en la manera de viure, en la societat postindustrial i el conflictualisme inherent a la brutal dinàmica dels temps. La resultant serà un model encara imperceptible en tot el seu contorn. D’aquí, la imprudència i la insuficient maduresa per calibrar el que està venint en aquest canvi de cultura o de civilització. Em remeto al sagaç Antonio Gramsci: “El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres.” Citat per Joan Pau Meneses, a La ruta salvatge de la globalització. Parlem d’una qüestió de formes davant d’un teló de fons negre.