El flirteig

Es comença per no voler definir Vox com un partit d’extrema dreta. “No soc cap analista polític, això els ho deixo a vostès”, responia Albert Rivera a mode de driblatge a la periodista Pepa Bueno, quan li demanava que situés ideològicament la formació de Santiago Abascal. I uns dies més tard, la direcció del PP no hi descarta un acord en funció dels resultats de les eleccions andaluses, diumenge.

Acostar-se a Vox o fins i tot pactar-hi. El flirteig amb una formació el programa electoral de la qual fa esglaiar. En les 100 mesures per a l’Espanya viva, els d’Abascal comencen apostant per la suspensió de l’autonomia catalana “fins a la derrota del colpisme”, proposen la il·legalització de forces i entitats sobiranistes, la supressió de les policies “autonòmiques” i de l’Estat autonòmic. No sols de Catalunya viu l’extrema dreta. La derogació de la llei de memòria històrica, la negativa que qualsevol persona que hagi entrat il·legalment a l’Estat pugui regularitzar la seva situació, la supressió de l’arrelament, la suspensió de l’espai Schengen, l’eliminació de l’avortament i les operacions de canvi de gènere de la salut pública o la derogació de la llei contra la violència de gènere... Propostes per a un projecte ultranacionalista, centralitzador, xenòfob, masclista... Vox és tot això, com a mínim. I el PP i Cs, en comptes de desmarcar-se’n, la festegen. Molt en comú? Tan preocupant com indicatiu.