Recosint l’independentisme

La política pot ser comparada amb un teatre on tots som actors i espectadors al mateix temps i on moltes coses passen a l’escenari, a la vista de tothom i d’altres passen a la tramoia, oculta a la majoria d’actors. Molts cops associem aquesta tramoia a elements negatius, on es preparen pactes ocults, s’ordeixen conspiracions i tot queda regit per interessos ocults. Però no tot el que passa darrere dels escenaris té aquesta connotació negativa. El moviment independentista manté una molt baixa cohesió, amb molts elements de discrepància, no té una estratègia compartida, i es fan lectures de la realitat diferents. Hi ha molt poca confiança entre actors socials i polítics. Resulta sorprenent que el moviment independentista que sembla a les portes d’una guerra civil no arribi a fragmentar-se i encara mantingui petits moments de cohesió.

És cert que els diversos actors socials i polítics independentistes s’estan mirant de reüll, que encara no hi ha lectura compartida de la realitat i estem molt lluny de dibuixar un escenari de lluita conjunt que ens ajudi a enfocar els esforços en direccions confluents. Com pot ser que ens mantinguem més o menys junts sense llançar-nos els plats pel cap del tot?

El mèrit el tenen unes persones que actuen com a màquines de cosir. Basteixen ponts entre diverses branques del moviment independentista. Fan favors, intercanvien informació, s’ajuden. Sense oblidar cadascú quina és la seva militància o les seves fílies, no obliden que hi ha un enemic comú. L’anterior legislatura teníem dos clars exemples d’aquestes màquines de cosir l’independentisme. En Jordi Turull i la Marta Rovira van ajudar a mantenir cohesionat el grup parlamentari de Junts pel Sí. Però la majoria de màquines de cosir són persones anònimes, que mantenen bones relacions i contactes arreu del món independentista, que s’ajuden, que reforcen els ponts i lluiten per obrir les portes, que posen greix a les relacions, que s’obliden de la batalla sorda que hi ha per sobre i continuen col·laborant entre si. Persones que creen petits projectes on volen sumar altres independentistes, que cerquen aliances puntuals i potser temporals on s’obliden del sectarisme.

Aquestes petites formiguetes del procés i del moviment independentista són les que teixeixen i fan que continuem més o menys tots junts. Per sobre de pactes als despatxos o interessos polítics puntuals. Aquests petits herois que construeixen ponts, que creen una cadena de suport, informació, valor i confiança són els que ens estan ajudant en aquests moments en què els actors polítics i socials mostren tan alta desconfiança. Aquest article és un petit reconeixement a aquestes màquines de cosir humanes, al seu esforç, i potser un crit perquè tots pensem com poder construir, bastir ponts i enfortir el moviment independentista.