I, on és el caganer?

Ara ve Nadal... i entrem en el cicle màgic. Llums i imatges, sons i olors, els colors de la gran festa. Cada vegada més comercial, cada vegada menys vivencial. Crides al consum i tendresa disfressada. Festa laica, però entroncada en la tradició cristiana. Soc de pessebre. De figures de fang i estel de paper d’argent. De suro i molsa. De pastors cuidant la ramada. Del nen entre embolcalls, al costat del bou i la mula. De l’escenogràfica llegenda que inventà Francesc d’Assís, als inicis del segle XIII. Tradició franciscana estesa per la Mediterrània i exportada al món, potser com a simbologia de pau i solidaritat feta des de la humilitat dels serrells de la història. M’agrada el pessebre tradicional i m’embadaleixo davant el gran diorama.

Mes la modernitat i la laïcitat qüestionen algunes coses, i per a molts el pessebre tradicional és una antigalla i s’obliguen a fer interpretacions arriscades, en el joc del sí però no o en la transgressió de les pràctiques rutinàries. Al bell mig d’una manifestació de cultura religiosa, el barroquisme del segle XVIII porta de bracet la figura del caganer, en un realisme exagerat que fins l’Església adopta i que anys després adquireix vida pròpia com a expressió de cultura civil i de col·leccionisme més o menys popular.

En la transgressió, es fan agosarades interpretacions de les tradicions nadalenques i aleshores la proposta d’un pessebre és un conjunt que no té a veure gaire res amb el pessebre. D’exemples, un munt; però el de l’Ajuntament de Barcelona s’emporta la palma. Des de fa uns anys, si el pessebre de la plaça Sant Jaume no porta debat i valoracions contradictòries el resultat s’avalua com un fracàs. Podeu seguir la seqüència dels darrers dotze anys i en tindreu un bon exemple.

L’institut de Cultura de Barcelona encarregà a l’escenògraf Sebastià Brossa el projecte pessebrístic d’enguany, que ell titulà Tots a taula, una composició de taula parada de festa i dotze cadires que fins i tot fa goig i convida a fer-hi una aturada. Com a mots encreuats, cal buscar el significat de cada andròmina i deduir si es tracta d’un pessebre o un entreteniment per a desvagats. Uns nius d’ocells fan suport a les paraules poètiques de Montse Ginesta i el seu “Desig” on veu “un estel solitari entre núvols” i “ens donaríem les mans, i seguint el senyal, entre matolls glaçats, faríem camí plegats”. Una idea superoriginal; segur. Mentre contemplava el conjunt, intentant escatir el significat de cada cosa, vaig sentir un vailet que preguntava a qui l’acompanyava: “Avi, però on és el caganer?” Sense poder-me reprimir, vaig dir a l’home: “Porti el nen fins al Museu Marès; allà podrà veure què és un pessebre.”