Vaga de fam

Quatre dels nou presos polítics catalans estan en #vagadefam per denunciar la deixadesa intencionada del Tribunal Constitucional espanyol que, per tal de bloquejar el seu accés a la via de la justícia europea, demora la resolució dels recursos d’empara que han presentat.

Més enllà de les seves motivacions polítiques i repercussions mediàtiques, aquesta #vagadefam ens interpel·la individualment a nivell íntim i ens obre molts focus de reflexió i d’anàlisi personal. El flux de la vida i l’energia primària que el sustenta està basat en l’instint de supervivència. Cal una immensa força mental per interferir en aquesta pulsió vital i resistir l’impuls de la ingesta de forma conscient i sostinguda. És un acte de voluntat contranatural que desafia la lògica de la biologia i que posa de relleu la capacitat que tenim els humans de prendre decisions racionals més enllà de les servituds instintives. Tots nosaltres estem empeltats de valors i de principis que escriuen la lletra petita de les nostres decisions, amagades darrere el traç gruixut de les nostres accions. La #vagadefam dels presos polítics pot ser un bon pretext per preguntar-nos quines decisions volem que guiïn les nostres accions i les impregnin de sentit ètic. I també per aturar les nostres inèrcies i rutines quotidianes i agafar una mica de perspectiva crítica que ens ajudi a discernir què fem per voluntat i què fem per costum, i a posar en valor la possibilitat d’escollir una opció concreta entre moltes altres possibles. La #vagadefam dels presos polítics ens confronta amb què i amb qui estem compromesos i en quina mesura. En un món que sobrevalora l’activisme i el volum, i en el que és molt freqüent confondre intensitat amb profunditat i dispersió amb amplitud, cal platejar-se el valor de les nostres relacions. A què i a qui ens sentim vinculats i quines identitats col·lectives fem nostres. De quines complicitats compartides ens sabem partícips, a quines lleialtats afectives ens devem, i fins a quin a punt estem disposats a assumir riscos per defensar-les. La #vagadefam posa en risc la línia de flotació de la supervivència humana, de la darrera frontera, de la barca que ens ha de tornar en cas de retorn, i ens força a pensar en les nostres seguretats, en les certeses en que confiem la nostra estabilitat. Avui no sabem quan ni com s’acabarà la #vagadefam dels nostres presos polítics ni quines conseqüències tindrà en la seva salut. Només sabem del seu coratge i de la seva radical convicció que val la pena viure per uns ideals de justícia i de llibertat, que la injustícia espanyola ha empresonat i tocat de mort. Paradoxalment al que pugui semblar, crec que la #vagadefam és un acte d’afirmació i de generositat amb la vida. Un vida compromesa amb el bé comú, amb el respecte a la llibertat i amb la democràcia com a forma d’organització compartida.