Ancoratges

La millor inversió que es pot fer durant la nostra existència és la de consolidar el nombre més elevat d'ancoratges afectius. Però com passa massa sovint, desgraciadament, el camí que ens convé és el més farcit de dificultats, el que està menys desbrossat. Perquè si ens posen una autopista amb molts carrils, amb un ferm en bones condicions, qui optarà per sortir-ne i agafar la direcció contrària en una carretera polsosa i amb sots? Doncs ho farà qui estigui molt ben preparat, qui tingui el coneixement, les eines necessàries i uns vincles emocionals sòlids per detectar i fugir del que la sociòloga Arlie Hochschild defineix com a «materialitzar l'amor», o sigui el cicle que s'inicia quan el treballador és persuadit que necessita consumir més. A partir d'aquí s'engega la maquinària: per fer-ho necessita més diners; per tenir més diners ha de treballar més; per tant passa menys temps amb la família i, per compensar-ho, fa regals que costen diners. Un cercle viciós que, a més, ens impedeix disposar del temps i la paciència necessària per dedicar-nos a enfortir les relacions afectuoses amb els qui comparteixen la nostra vida. I també ens priva d'un segon aspecte fonamental: ampliar la nostra formació, que és l'equivalent a vacunar-nos contra els efectes (no de tots, no ens enganyem, però sí els més devastadors) del consumisme. Llavors ens convertim en uns escaladors que pensen sempre a tirar amunt, cap al cim promès. Sense girar el cap enrere. Sense ni plantejar-nos com estan els nostres companys de cordada, si poden seguir o no el ritme; i reduïm cada cop més el nombre de subjeccions en benefici d'una velocitat que no ens permet el que és essencial: compartir el camí, els sacrificis i els èxits amb els nostres.