Tres fanals rere la boira

Deia Josep Pla, citant Stendhal, que passar un mirall pel nostre voltant és un exercici recomanable quan volem explicar la realitat a través de les paraules o construir una ficció versemblant. I com que a l’hora d’escriure aquest article el dia és gris, i un dia gris és com un mirall que no enlluerna, tot el que podem percebre, per exemple, dels escenaris polítics del nostre país, no mena pas a l’optimisme. Tenim entre mans massa caps sense lligar.

La reivindicació de la independència de Catalunya no solament continuarà essent un calvari per la pressió política i mediàtica que impulsa la repressió dels poders de l’Estat espanyol, sinó que nosaltres mateixos ens hi continuarem fotent rocs per anar ensopegant i marcant les estacions. És irritant observar com molts dels que reclamen unitat són incapaços d’acceptar plantejaments diferents dels seus. És decebedor comprovar com els que exigeixen substituir l’autonomisme per una república real s’encastellen en posicions utòpiques. És ridícul veure com els que reclamen diàleg als adversaris són incapaços d’articular-lo amb els correligionaris. És alarmant adonar-se que els que defensen l’ocupació del carrer i els que tracten d’impedir-la són marionetes en mans de provocadors a sou de les forces d’ocupació. És preocupant descobrir que es vol combatre el feixisme amb totalitarisme. És desconcertant constatar que la mobilització popular es regula per la temperatura de les xarxes socials.

Les úniques esperances són tres fanals que ens miren de lluny des de l’altre costat de la boira: lideratge, consens i estratègia.