Grassos

La gent d’una “configuració volumètrica”, com els anomenava Josep Pla, són vistos, avui dia, amb una barreja d’aversió i commiseració. És normal: a les grans ciutats hi ha tants centres de fitnes com bars a la cantonada. L’exposició pública dels gimnastes és general. El passejant els observa des de la vorera: cossos en moviment frenètic, amarats de suor, voltats de màquines que evoquen les sales de tortura de la Inquisició en versió high-tech. Els grassos contemplen l’espectacle amb un punt de malenconia. Molts estan convençuts que la seva obesitat és moderada i no estan disposats a perdre l’alegria de viure per una simple qüestió de pes. Ho volen trobar normal. Per això aquella senyora tan folgada en veure una radiografia va exclamar: “Ostres, doctor, som realment tan prims per dins?!” I per això molts subscriurien les paraules d’un personatge d’Orwell: “Estic gras, però soc prim per dins. No heu pensat mai que hi ha un home prim a dins de cada home gras, com allò que diuen que hi ha una escultura a dins de cada bloc de pedra?” Potser sí, potser empresonats a dins dels Sancho Panza d’aquest món hi habiten autèntics Quixots. La meva inclinació personal (per raons de proximitat, suposo) és trobar més tolerable el sobrepès que no pas la cosa eixuta. Tinc una tendència, possiblement injusta, a pensar que els tipus esquàlids i esprimatxats amaguen megalòmans delirants, tipus essencialment perillosos. Ja es veu que, a vegades, escriure és un forma de revenja. El gras sempre ha trobat refugi en el sentit de l‘humor, ha hagut de triar entre una dieta inclement o fer broma sobre la seva condició. Penso en aquell anglès ample i panxut que va ser increpat per una fervent nacionalista durant la guerra: “I vostè perquè no és al front?” “Senyora, si em va donant la volta veurà que, en realitat, hi soc”, es va defensar el bon home. I no puc oblidar l’amic que va quedar atrapat en una porta giratòria. Posa’t de perfil!, li deia jo, però em desarmava amb un somriure: “Que no ho veus, que no en tinc jo, de perfil!”