De set en set
La maleïda gamba
Ara ve Nadal, matarem el gall i potser també la gamba. Algú que té una verbigràcia infinitament superior a la meva (perquè coneix el poder de les paraules, les estima, sap manejar les pauses i els silencis, i ha après a seduir amb un estil d’estils que no deixa indiferent) va comprar una gamba per al sopar de Nadal. Mentrestant, l’engreixa i la protegeix del gat. Un dia, la molt puta, se li va escapar i es va enfilar a l’arbre de Nadal fent-se passar per un ornament. Però el gat va miolar com un desesperat, ell va descobrir la gamba i la va tornar a l’aquari. Un altre dia la va treure a passejar al parc, perquè fes exercici i es fes fornida i suculenta. Però els gossos li ensumaven la gamba. Ell els va foragitar a tots, i la gamba –diu– semblava feliç movent els bigotis a l’aire de l’hivern. La gent li deia que l’estava malcriant, o que la tragués sempre amb bufanda, perquè el clatell és la part més sensible de les gambes, però que no se li acudís posar-li gavardina. De mica en mica, la relació entre l’home i la seva gamba es fa més estreta. Quan li dona el sopar, la gamba treu el cap i li fa ullets. Els té preciosos, ens diu l’amo. Com que té un amic carnisser, estan valorant com matar la gamba. Potser li escapcen el cap com a un conill, amb un cop sec, però el clatell és la part més gustosa i seria una autèntica llàstima. Quan li dona l’esmorzar cada matí, la gamba el mira, el mira molt. La gent ja vota per tractar-la de vostè i gosen apuntar alguns noms de pila. Demanen indult per a la gamba. Informarem del desenllaç. O no. I sí, tinc el privilegi de conèixer algunes persones-planeta.