El diàleg impossible

Raimon Panikkar és la darrera baula –fins ara– que connecta la tradició filosòfica catalana amb la figura fundadora de Ramon Llull. Una tradició intercultural que sempre, poc o molt, ha cercat bastir ponts amb l’alteritat com a manera d’escatir –i elaborar– una identitat de síntesi. De fet, en les nostres converses a Tavertet, la idea de diàleg, entès com a viatge a través del logos cap al mite, era una constant. Ell fou el meu mestre i amic, i tan sols puc dir que soc deutor del seu mestratge. Ara el recordo en el centenari del seu naixement, i perquè per enèsima vegada la seva veu esdevindrà el referent –i la referència– d’allò que vull exposar en aquest petit assaig sobre el diàleg impossible.

Per a Panikkar el diàleg ha de ser un encontre indispensable. Darrere del concepte hi ha la idea de recerca en la trobada. L’obertura de l’ésser cap a l’ésser n’és la seva essència. És a dir, qualsevol diàleg té dos pols i, en conseqüència, unes oposicions que cal saber copsar en l’intercanvi dialògic. Cito el mestre: “El diàleg pot aspirar implícitament a certes respostes, però a priori no en pot excloure cap.” I també: “La finalitat del diàleg no és la liquidació de les opinions diferents.” El diàleg, al capdavall, no cerca pas la unanimitat. Fins i tot es pot donar que la nostra posició inicial es capgiri. Dialogar no està exempt de risc, atès que la veritat s’exposa a la llum de l’altre. Per això mateix, la dialogia entre les parts pot ser obstaculitzada intencionadament i, aleshores, el diàleg com a tal és un mer estratagema, dilatori i cosmètic.

He parlat d’obertura i de veritaT. Cal obrir-se sense condicions al cor de l’altre, amb el benentès que la veritat no és monopoli de ningú. “Cap individu, cap grup humà [...] pot encarnar la mesura absoluta de veritat.” D’altra banda, la mesura significa aquell camí del mig on la comprensió esdevé plausible. Imposar el dogma de la llei –com fa l’Estat espanyol– i negar-se en rodó a obrir-se a noves vies –això és negar-se a escoltar raons alienes– impossibilita la resolució del conflicte i, nogensmenys, la trobada entre les parts, i que aquesta fructifiqui.

Cal un cert esperit en la renúncia. Una renúncia a esmenar a la totalitat el criteri antagònic. No es tracta d’un problema merament polític. És, àdhuc, un problema òntic. Parafrasejo Panikkar, si afirmo que per entendre el pensament de l’altre cal pensar aquest com si fóra vertader. Sense espai per a un esforç empàtic –l’obertura sine qua non cap a altres paràmetres polítics i la pertinent litúrgia que l’envolta– l’apel·lació al diàleg és una forma tosca d’obstruir l’acció política. I si bé dialogar ens humanitza, l’engany en degrada el concepte. Afortunadament, s’ha de recordar que el fracàs en el diàleg –i reconèixer l’èxit negatiu d’aquest– també n’és condició fonamental. No pot copsar bé el teu hàlit vital qui no t’estima.