Els partits càrtel

Els partits polítics estan en crisi. O almenys tenen mala premsa entre la gent normal i corrent. Qui milita avui en un partit polític? Parlamentaris, alts càrrecs, alcaldes i regidors, sobretot. ERC, per exemple, que és el partit en alça segons les enquestes, va confirmar Ernest Maragall com a nou candidat a l’Ajuntament de Barcelona amb 583 vots en un procés de primàries en què no tenia rival. Prèviament, Maragall havia aconseguit 442 avals vàlids per presentar-se a les primàries, mentre que el seu contrincant, l’economista Xavier Martínez-Gil, va presentar-ne tan sols 41 de vàlids i no va superar els 139 necessaris. Poca cosa, en especial si, segons el partit republicà, la federació de Barcelona té 4.000 militants i simpatitzants. Neus Munté, per la seva banda, va guanyar les primàries per encapçalar la llista del PDeCAT amb 405 vots. Poca cosa, també.

Els partits no convoquen grans masses. Al contrari, provoquen urticària. En aquests anys, només han generat entusiasme les propostes que s’han allunyat de les maneres de fer dels partits. Junts per Catalunya, la candidatura revelació en les eleccions de l’any passat, va triomfar, entre altres coses, perquè la multitudinària presència d’independents va donar-li un aire de frescor i novetat que va atraure un electorat que va prescindir del fet que es veiés obligada a utilitzar la plataforma partidista del PDeCAT. Després va passar el que va passar, i la direcció del PDeCAT es va creure que apropiant-se de la marca solucionaria els seus problemes de credibilitat. Però el nom no fa la cosa, encara que hi hagi qui s’ho pensi. La Crida és el segon intent per oferir una proposta nova, allunyada de les cotilles partidistes, que morirà el dia que s’adulteri el principi d’adhesió individual per beneficiar un partit o un altre. Els més de 14.000 fundadors de la Crida no es deixaran estafar fàcilment.

El 20 de març d’enguany, Jordi Graupera va presentar al Teatre Victòria la seva proposta de primàries obertes per confeccionar una llista sobiranista a l’Ajuntament de Barcelona. Ho va fer en dues sessions, per encabir tot el públic assistent, atès que el teatre té 1.200 localitats. També va obrir la inscripció de voluntaris i s’hi van apuntar més de 400 persones. La proposta de Graupera, inicialment pensada per a Barcelona, finalment va rebre el suport de l’ANC i s’ha estès a tot Catalunya. No en sé les xifres, però a cada poble que visito, i últimament en visito molts, sempre hi ha qui desplega l’estendard de la llista sobiranista independent. Però si ens centrem tan sols a Barcelona, les dades canten. Comparada amb l’escassa participació en les primàries organitzades pels partits convencionals, dominats per una reduïda estructura de notables, les primàries organitzades per Jordi Graupera han estat un èxit. Van anar a votar 10.000 persones, de les 28.000 inscrites, i ell es va assegurar el primer lloc amb 7.715 vots. Graupera ha viscut als EUA i va poder viure en directe l’aparició del fenomen Bernie Sanders. Prescindint de les discrepàncies ideològiques que separen Graupera dels progressistes nord-americans, l’activisme polític popular del senador nord-americà es reconeix en la proposta de primàries que va fer el jove tertulià.

La gent recela dels partits. Molt. I busca vies per superar-los. Els professors Richard S. Katz i Peter Mair defensen que els vells partits sorgits al segle XIX amb l’adveniment dels sistemes constitucionals s’han convertit en partits càrtel que utilitzen els recursos de l’Estat per mantenir la seva posició dins del sistema polític. Amb el desenvolupament del partit càrtel, com hem constatat a Catalunya, l’objectiu de la política es torna autoreferencial, professional i tecnocràtic, si és que no davalla directament cap a la corrupció i les males pràctiques, tan habituals entre els partits dels règim del 78. Com que aquest és un fenomen d’abast general, la crisi dels partits càrtel també ha arribat a Catalunya.

En l’última dècada, el sistema de partits català ha canviat com un mitjó. I més que canviarà si s’insisteix a ressaltar les virtuts de la vella política per denigrar qui planteja noves formes de fer política. Els conservadors somien a retornar a l’equilibri competencial entre partits immobilistes, mentre que la gent vol solucions clares als seus neguits. Les conjuncions ciutadanes apartidistes avui mobilitzen més que no pas cap partit polític. I davant l’eixorc sectarisme partidista, aviat caldrà exigir mesures legals anticàrtel per a propiciar la lliure competència entre les diverses propostes polítiques. Els partits càrtel estan matant la democràcia.