El discurs del rei

Publica l’espanyolíssim diari La Razón que Catalunya i el País Basc han estat els territoris en els quals el discurs del rei espanyol ha tingut menys audiència. Mentre que la mitjana estatal s’ha situat al voltant del 70% de quota de pantalla, els bascos i catalans només s’hi han interessat en un 46%, aproximadament. Posats a parlar de números, a l’hora d’entendre aquestes audiències hem de tenir present que, segons el CEO, entre la ciutadania catalana la institució monàrquica obté una puntuació d’1,8 sobre 10: no cal passar pel despatx del professor a revisar les notes perquè el suspens és inapel·lable. Les coses són com són, per més que a La Vanguardia cada any hagin de fer el dinar de Nadal amb lumbàlgia, després de tanta reverència. Com que el País Basc i Catalunya no són dos territoris qualssevol –com podria ser la comarca del Rebollar, a Salamanca, per dir alguna cosa–, és evident que l’assumpte té a veure amb l’adscripció nacional dels seus ciutadans i en la percepció que la monarquia espanyola els és un element aliè. També s’ha de tenir en compte que, paradoxalment, mentre que a la zona lliure ibèrica els teleespectadors no tenien escapatòria en cap canal generalista, en els territoris dominats pel nacionalisme fanàtic i adoctrinador podien refugiar-se en TV3 i ETB si no tenien interès a xafardejar els interiors del Palau de la Zarzuela.

Com que el lector, en ser català, és molt probable que s’hagi perdut injustament les sàvies paraules del monarca, em permetré fer-li’n cinc cèntims. Només de començar va tenir entranyable record pels presos polítics catalans, referint-se als que “viuen una situació difícil i estan lluny de casa seva i dels seus éssers estimats”. Amb un dur exercici d’autocrítica, va al·ludir implícitament a la reacció de l’Estat espanyol arran del referèndum de l’any passat, instant-lo a respectar “les persones, les idees i els drets dels altres” i a abandonar “el rancor i el ressentiment”. Em sembla que el votaré.