La justícia utòpica

Aquests darrers dies la major part de la premsa ha recollit l’horrible crim gratuït d’una jove professora d’institut, en mans d’un individu dels que creuen que ells mateixos són el món en lloc de formar-ne part i que no tenen gens d’empatia. Tothom ha pogut veure la seva fotografia amb aspecte de dolent. Fa por. D’éssers així n’hi havia fa mil anys o cent, n’hi ha ara i n’hi haurà sempre. Gent que ha nascut, viu i morirà sent només Mr. Hyde. Les televisions ho han aprofitat per proporcionar altes dosis de morbositat introduint el terme venjança justa en cada llar, en el pensament d’una majoria de ciutadans. El debat real, però, no és aquest, és la petició per part de la dreta de la presó permanent revisable (la justícia venjativa) i la part de la societat que s’hi oposa perquè encara que sigui improbable, però no impossible, hi ha la reinserció (justícia autoreparadora). Si alguna cosa es repeteix al llarg de la història, és la presència d’aquests depredadors. Tant feia i fa que els esquarteressin, cremessin, escanyin a la presó, gasegin, electrocutin, pengin, afusellin o el tanquin per sempre. És clar que aquests mètodes han estat poc eficaços i encara hi ha espècimens que maten pelegrines del Camí de Sant Jaume, que agredeixen en grup una noia sola, o que maten a sang freda una jove professora. És un tema de difícil solució, però els mitjans ja han optat clarament pels baixos instints. Aquells que van portar tota una nació a ser còmplice d’un genocidi; a considerar l’espècie pel color de la pell; o que surt al carrer a cridar A por ellos. Com que la justícia real és una utopia, val més aprofitar els fets puntuals per inocular l’odi a la gent, i si cal, com veiem a Catalunya, mentir descaradament. L’odi, la venjança i el ressentiment per damunt de la realitat. És tracta de feixisme en estat pur, aquell que, sinuós com una serp, sap esperar com el camaleó que modifica el color de la pell, el moment que tot vagi malament per enverinar l’opinió pública, per deshumanitzar-nos. Per voler convertir la poca democràcia en una baralla tavernària. I el pitjor de tot, és que els partits tradicionals també s’enverinen per tal de conservar els seus tant per cent. Mentre l’esquerra segueix sense quasi rumb ni pensament, un núvol negre es va estenent per tot arreu, i no s’aturarà fins que hagin desaparegut tots els doctors Jekyll. Ja ho estan aconseguint amb el problema de les migracions. Quina por!