Elefants blancs

Immersos en la temporada dels regals ens venen dubtes sobre la naturalesa real d’aquest acte. La millor versió és la d’entendre que, sigui quin sigui el regal, hauria de contenir un recordatori essencial: només tenim el que donem. L’acte de donar és l’acta notarial de la propietat. La propietat que no aspira a ser donada es marceix en l’ànim del propietari per més que n’obtingui una sensació momentània d’èxit personal. Pobres propietaris. Deixem-nos, però, d’afirmacions solemnes i de moralitats perquè hi ha regals que, a vegades, com més valuosos més enverinats. Penso en els monarques dels vells reialmes de Siam i Birmània (ara Tailàndia i Myanmar) que tenien els rars elefants blancs, albins com el nostre Floquet de Neu, com a emblemes del poder reial i figures venerades. Eren els Elephas maximus, uns animals tan valorats com delicats que generaven enormes despeses de manteniment. I aquí hi havia la cosa: quan algun membre de la cort reial queia en desgràcia, el rei de Siam li feia el regal més preuat, un elefant blanc. Era el camí més fàcil per a l’astut monarca de quedar com un senyor... i assegurar-se la desgràcia del seu potencial enemic. El regal deixava el beneficiari totalment arruïnat per les despeses que comportava. Amb el temps, en llengua anglesa, l’expressió “elefant blanc” ha agafat el sentit metafòric d’un regal inútil que suposa una càrrega feixuga per a qui el rep. La referència a aquest animal en el títol d’un dels relats breus més famosos de Hemingway –Turons com elefants blancs– és una clau interpretativa del conte. Hemingway deia que la dignitat i l’elegància del moviment amb què es desplaça un iceberg són degudes al pes de les tres quintes parts que arrossega amagades. Per entendre els contes de l’americà s’ha d’endevinar què hi ha sota la superfície de l’escriptura i pistes com la de l’elefant blanc són decisives. En fi, si havien pensat a regalar-me un elefant blanc aquestes festes, no m’ho facin. Em conformaré amb un elefant normal i corrent.