Tribuna
Europa és la salvació
S’acaba l’any amb les incerteses i oportunitats de sempre. La situació al món no és producte de la improvisació d’un moment de calentor política o de crisi inesperada. Els canvis en el món occidental des de l’any 2010 mostren un ascens de la política antidemocràtica, el gir de Rússia contra Europa, la invasió de part d’Ucraïna amb una guerra sòrdida a la frontera amb Rússia, l’annexió de Crimea, el referèndum del Brexit i la sorprenent victòria de Donald Trump en les eleccions del 2016.
Timothy Snyder situa l’epicentre dels terratrèmols dels darrers anys en el que ha passat a Rússia després del desmantellament de la Unió Soviètica i de la caiguda del comunisme com a sistema de govern i la deriva democràtica però autoritària que ha fet de Vladímir Putin, un personatge indispensable. En el seu llibre The road to unfreedom, traduït recentment al castellà, diu que el que ja ha succeït a Rússia podria ocórrer als Estats Units i també a Europa. Ho concreta amb l’estabilització de les grans desigualtats, la substitució de la política per la propaganda i el pas de la política de la inevitabilitat a la política de l’eternitat; es a dir, l’acceptació de la situació perquè s’ha fet creure que qualsevol alternativa és pitjor o impossible.
És una mentida perillosa que l’enemic d’un dirigent o d’un govern hagi de ser també l’enemic de tot un poble. Aquesta dèria la veiem naturalment a Rússia, però també a l’Amèrica de Donald Trump, als brexiteers britànics, al Brasil de Jair Bolsonaro, a la Xina de Xi Jinping i a països europeus com ara Hongria i Polònia, que posen el “jo primer” per damunt dels interessos derivats dels compromisos que tots els estats tenen contrets amb la comunitat internacional. És un fet irrefutable que cap país pot viure aïllat o sol en aquests temps en què la informació i les opinions creuen totes les fronteres geogràfiques o polítiques. La conquista del poder o la seva pèrdua ja no depenen tant de la força o de la feblesa com de la capacitat i la intel·ligència per posar en marxa les emociones i les mentides que siguin acceptades com a veritats inqüestionables. La retirada de tropes nord americanes de Síria i l’Afganistan anunciada per Donald Trump és abandonar el paper clau que Washington ha tingut a l’Orient Mitjà en els últims cent anys. Aquest anunci ha provocat la dimissió del general de quatre estrelles James Mattis com a ministre de Defensa. L’aïllament polític, econòmic i militar de Trump desconcerta els aliats i, sobretot, l’establishment de les elits dels Estats Units en veure com s’han debilitat les relacions amb Europa i com s’ha obert una confrontació comercial, de moment, amb la Xina.
El reguitzell de dimissions i destitucions de l’administració Trump mostren el gran desconcert en la política nord-americana, tal com ho descriu dramàticament Bob Woodward en el seu llibre sobre Trump. El nus de la qüestió són les tèrboles relacions de Trump amb Putin molt abans de ser elegit president el 2016. La comissió que investiga la influència de Rússia en els resultats de les eleccions nord-americanes, presidida per Robert Mueller, exdirector de la CIA, està arribant a conclusions inquietants en posar en relleu que la trama russa ha tingut una incidència en els resultats. Així s’explica el nerviosisme de Trump cada cop que els fiscals dirigits per Mueller treuen evidències de les relacions empresarials de Trump a Rússia abans de les eleccions.
El nacionalisme dels grans estats és més fort i més intransigent que el de les petites nacions o pobles. Per això és tan necessari que la Unió Europea no caigui sota les urpes descarades de Putin, per la indiferència i hostilitat de Donald Trump i per la conquesta comercial i econòmica de la Xina. El triangle Moscou-Washington-Pequín té interès, cadascú amb motivacions i interessos diversos, a afeblir no només la Unió Europea com a competidora, sinó com a representant més genuïna avui d’uns ideals de llibertat, acollida i respecte per la dignitat de tothom.
El problema no és la coincidència de les tres grans potències mundials per debilitar Europa, sinó que en les societats europees hagin penetrat amb força els plantejaments polítics poc democràtics que s’estan imposant arreu del món. Els discursos d’odi a l’altre, d’insolidaritat, de divisions en qüestions fins ara cabdals es tradueixen en vots i en diputats que engreixen els corrents extrems, ja sigui cap a la dreta o cap a l’esquerra.
No hi ha aliances ni amics permanents. El que hi ha són interessos que canvien al llarg del temps. La gran coalició contra Napoleó el 1815 va esberlar-se cinc anys després. L’entesa contra Alemanya per aprovar unes mesures abusives per part dels aliats en la Gran Guerra foren paper mullat al cap de deu anys i l’aliança dels Estats Units i la Unió Soviètica per vèncer Alemanya només va durar uns mesos en acabar-se el conflicte. La unitat europea és imprescindible per resistir les pressions externes i escampar els fantasmes interiors.