LA GALERIA
Tots els pobles
Quan, ja fa uns mesos, els amics Pilar Carreras i Jordi Bonaterra em deien que es tornarien a publicar Els pobles de l’Alt Empordà, em vaig alegrar d’allò més. Perquè, a part d’una bella amistat amb la Montserrat Vayreda, estava i estic convençut que s’ho mereixia de sobres, alhora que es feia la voluntat de la seva amiga Maria Perxés, que deixà un llegat testamentari de mecenatge per donar a conèixer més i més l’obra de la nostra poetessa.
I fa pocs dies, a Figueres, es presentava el segon volum d’aquell treball que la Montserrat dedicà al seu estimat Empordà, un gran treball, important i meticulós, que a partir del 1978 va publicar l’editor Carles Vallès en fascicles, i que s’adquiria per subscripció. Aquella difusió era limitada i avui l’obra és introbable. Per això ara està sortint en magnífics volums d’unes sis-centes pàgines (n’han sortit dos), però s’ha hagut de reduir el nombre d’il·lustracions i serigrafies d’aquella edició de bibliòfil.
Ja la coneixia des de feia temps, però va ser gràcies a Lluís Roura que vaig poder entrar en el cercle d’amics de la Montserrat Vayreda, un autèntic privilegi que en pocs dies ens portà a una meravellosa amistat. Amb ella i els amics vam córrer i viatjar a llocs inoblidables: pel país nostrat, per Provença, Itàlia (de cap a cap), Grècia, Israel. Davant dels paisatges, la Montserrat es transformava i davant la seva terra natal, encara més. Aquí hi trobava el motiu de creació literària: la gent, l’espai urbà, la història, els costums i tradicions, els mites… tot com un perllongament d’ella mateixa. Ara, amb aquests (de moment) dos volums publicats, constatem un cop més l’enfilall d’entusiasmes d’una Montserrat atenta a tot, que no es deixa cap detall, cap poble, cap fenomen humà o paisatgístic. Una Montserrat que canta les passions sense ironia, que explica els dolors amb la tendresa d’un infant que es queixa, que practica la delicada rebel·lia d’una ànima sana, integralment bona. Trobo que avui, per reposar dels ferments indigeribles que ens acorralen, no hi ha res més adient que l’alcohol translúcid de la poesia, de la bona, sincera, transparent poesia. Els que la vam conèixer, l’enyorem i la recordem, sobretot en escenaris viscuts plegats. Però, tal com escrivia el clàssic, no hem de plorar la mort dels poetes: només fan veure que es moren, perquè són immortals.