Les festes de fi d’any

Fa uns cinquanta anys que, aprofitant l’avinentesa de les festes nadalenques, se’m va ocórrer redactar un vers per enviar als amics més pròxims i desitjar-los una bona diada i un any nou pròsper i feliç. M’hi vaig trobar a gust i la meva acció va tenir, també, bona acollida. Per això ho he anat repetint anualment i, fins i tot, passats els primers assajos, he imprès la meva nadala de forma acurada en la corresponent cartolina, que ha seguit el camí del correu convencional, tot i que, avui dia, molta gent ja les envia per internet, penjades de la xarxa. El març passat, els meus companys de junta del Club Marina Casinet de Lloret es van entestar a publicar en forma de llibre les nadales que havia escrit fins ara. Aquest recull em va fer pensar que seria un bon moment per posar punt final a la nadala de cada any. Vingut, però, el mes de desembre d’enguany, em vaig sentir novament temptat, sobretot després que alguns amics que saben de la meva dèria m’asseguressin, un temps abans, que estaven esperant novament la meva felicitació. M’han fet dubtar i he acabat reincidint. De fet, felicitar els amics proporciona, per lògica, un retorn. Els altres també t’envien la seva felicitació i es teixeix una satisfactòria complicitat entorn d’aquests dies una mica màgics. En el decurs de la vida, fas més amistats i, d’una banda, cada any el nombre d’adreces augmenta. Però, d’una altra, també hi ha baixes, per l’edat. Això comporta, de retruc, situacions entranyables, com ara la de la vídua que, el dia de les exèquies del marit, et demana que no deixis d’enviar-li la postal com sempre, o l’altra vídua que et telefona en rebre la felicitació, recordant que el seu marit ho feia sempre. En la conversa es fan presents, doncs, els qui hi són i els qui no hi són. I és que Nadal i Cap d’Any per a les nostres generacions encara són això: vivències familiars intenses, relacions d’amistat sinceres, records inesborrables, sentiments profunds i desitjos nobles compartits. Potser algú se’n riurà. La llibertat facilita, però, la possibilitat d’escollir l’expressió que s’adiu més amb el nostre tarannà i que permet sentir-nos més autèntics. Jo em sento feliç arribant a les cases dels amics en forma de postal i amb un feix d’esperança sota el braç.