Passions fondes

“España, además de deber, es una pasión y un sentimiento hondo. Ser español lo impregna y lo incorpora todo, sin remedio. Así de poderosa es nuestra nación. Y si la nación española llegase a estar en peligro, estaría en riesgo tu propia entidad individual.” Aquest fervor nacionalista és de l’Aznar (Cartas a un joven español). Si ens ho imaginem dit amb la seva arrogància i la dicció obstruïda per la immobilitat del llavi superior, encara és més anguniós; especialment després d’haver vist com en tota la dreta espanyola, des de Vox al PP passant per Ciudadanos, hi senyoregen les diverses tonalitats del seu bigoti.

Tonalitats que –una cosa porta l’altra– també dominen l’univers mediàtic que construeix la realitat a Espanya, la veritat mateixa, i decideix què és o no rellevant, què és just, o què és violent, o què és un cop d’estat o una rebel·lió; i que conforma una meteorologia mediàtica extrema que sotmet, acomplexa i atordeix l’esquerra històrica del país; la política i la intel·lectual. Diuen que l’independentisme ha despertat la bèstia adormida del feixisme espanyol, i ho diuen perquè aquests són temps de vertigen i memòria curta, i ja hem oblidat que l’eclosió desacomplexada de l’espanyolisme va ser a primers dels dos mil, a la segona legislatura de l’aznaridad, quan la bandera de la Plaza Colón va entrar al Guinness i es multiplicaven els polos i els xandalls rivetejats de rojigualdas, i l’Ansar estenia els peus sobre la taula d’en Bush i sentia com li creixia entre les cames aquella força imperial que va animar la invasió de l’Iraq. L’editorial Planeta va publicar les Cartas a un joven español l’any 2007, quan en el catalanisme més que l’independentisme hi predominava l’emprenyamenta.

El projecte reuniformador i la pressió sobre les dissidències i les llengües perifèriques és previ. És un projecte d’inspiració neofranquista, de l’Espanya eterna que va alletar els seus impulsors, degudament lliberal i corrupte per complaure els poders econòmics i que llegeix la Constitució com la veritat revelada que fixa la indisoluble unidad de la nacion española. A Catalunya, on el neofranquisme ho té més magre, el rebrot espanyolista el va impulsar Ciudadanos, creat el 2006.

L’independentisme no ha despertat el feixisme, sinó que ha permès descobrir el decantament instintiu del nacionalisme espanyol cap al feixisme, la naturalesa neofranquista del règim del 78 i la crisi existencial de l’esquerra. Però també que aquells antifranquistes revolucionaris, vigorosos, minoritaris i durament represaliats que, decebuts, durant la transició es van refugiar en l’independentisme, havien entès molt abans que la majoria de nosaltres quin era el camí per forçar la ruptura pendent. No sembla que Espanya pugui oferir un altre model que l’aporellos que ens situa a nosaltres com l’enemic que dona identitat i cohesiona però també com a indiscutible subjecte polític i, per tant, no és gens fàcil veure cap més alternativa que aquella tan incerta que va traçar el poeta quan va deixar escrit que ho podrem tot, quan arribi el dia en què no puguem més.