Olors, pudors...

PP és guapa i simpàtica, però la seva particularitat rau en el nas molt fi que té per a flaires i fetors. Els amics li diuen que quina sort i ella respon que quina, sovint, desgràcia. Perquè per un costat sent, destria i frueix amb tots els matisos florals, però per l’altre ha de suportar el ventall de ferums que emeten algunes persones, animals i coses. PP recorda una mica el protagonista d’El perfum, el nas més capacitat del segle XVIII; només una mica, però: el Grenouille de la novel·la de Süskind és un assassí i ella no mata més enllà de mosquits. L’esplèndid nas de PP té més en comú amb l’eficaç nàpia de Paco el Cojo, el sant innocent de Delibes capaç de seguir el rastre d’un ocell ferit de mort. Vegem un cas relacionat amb la pituïtària de PP: en una manifestació multitudinària una amiga es va perdre i ni duia el mòbil ni prèviament havíem quedat en res si algú s’extraviava. Què podíem fer? Doncs PP va endinsar-se en la gentada fins que va sentir un efluvi particular: enmig de fetors d’aixella, de cabells greixosos i de potingues barates, va distingir el perfum –Eau d’Issey Miyake– que duia la perduda; va seguir-ne l’emanació i al cap d’una estona va poder trucar a la resta que ja l’havia trobada. Si li és demanat, PP pot oferir a qui l’acompanyi pel carrer precisions sobre l’esplet de fragàncies o fetideses que, com la cua d’un cometa, desprenen els vianants. I exclamarà: a la vorera rai, el fotut és que en un cine o teatre –o, pitjor, a dins d’un cotxe– em toqui seure a prop d’algú que consideri agradable per als altres aquella fortor d’aroma industrial que s’ha vaporitzat per coll i orelles. Els que no tenim el nas tan fi i se’ns fan més suportables certes pestilències emergides d’ampolletes amb tap o amb difusor, també ens demanem com alguna persona pensa que allò pot ser la propina que ha de fer-la més agradable, atractiva, sensual o desitjable.

L’ús de perfums va estendre’s per dissimular la pudor del cos humà, brut de les secrecions diàriament acumulades a la dermis i reescalfades: suor, flux, baves, mocs, orina, etcètera. Llàstima que, com els romans primer i els seus hereus musulmans després –termes romanes, banys àrabs...–, no es decidissin per la higiene en lloc del tapabruts de les fragàncies. Les pituïtàries sensibles i la salut els ho haurien agraït. Però encara som a temps de més aigua i sabó, i de menys fibra i més fil i cotó, i de comptar amb alguna amistat caritativa que ens adverteixi dels excessos axil·lars i de certs perfums.