Un i un no fan dos

Només començar l’any els museus difonen els seus inventaris de visitants. Si ho fan amb tanta rapidesa és perquè els mitjans de comunicació els ho demanen, això que quedi clar d’entrada, a la recerca d’un titular fàcil: o pugen o baixen. Els balanços consten d’una colla de xifres que ens donen una idea clara de la quantitat de gent que mobilitzen aquests equipaments culturals, però els números freds amaguen moltes altres realitats. Han estat a gust els visitants? S’han sentit ben tractats? Tots els serveis funcionaven? Han pogut llegir els textos de sala en el seu idioma? Els ha semblat digne d’una ciutat amb tanta marca internacional com Barcelona pujar al MNAC amb escales mecàniques (si és que funcionaven; funcionaven?)? Han tingut por quan han sortit al vespre de la Fundació Miró i s’han trobat desemparats al mig de la muntanya de Montjuïc en la foscor de la nit? Quina sensació van tenir quan van anar a la Fundació Tàpies aquesta tardor i es van trobar que estava tancada perquè havia entrat aigua a l’edifici després de les fortes pluges? A les redaccions dels diaris arriben aquests dies els registres de públics i la bona notícia és que els centres els han millorat respecte l’any passat. Però, i començant pels professionals de la informació, no en farem prou només amb comptar els visitants com si fossin ovelles per valorar si ha estat un bon o un mal any als nostres museus.