Neoliberalisme

Avui dia vivim en un període reaccionari que està dominat per la ideologia i per les pràctiques neoliberals. Alguns pensaven que amb la gran crisi que va començar el 2007, el neoliberalisme també entraria en crisi, però la realitat ha desmentit aquesta previsió. Al contrari, davant de la crisi, la resposta del capitalisme global ha estat la d’un neoliberalisme renovat. Així, les estratègies del capitalisme global han donat lloc a una restauració de la renda i la riquesa de les elits com es pot veure en el percentatge que n’acumulen l’1% més ric del planeta. Amb un agressiu increment, sense precedents, dels crèdits i, per tant, de l’endeutament, principalment de les corporacions privades, fons de pensions i d’assegurances, etc. (i no tant, com va passar abans del 2007, de les famílies que demanaven hipoteques i dels bancs que les hi concedien). Al mateix temps, les dures reformes que s’han produït en els mercats de treball han permès augmentar la taxa d’explotació de la força de treball i, per tant, recuperar la taxa de benefici i els beneficis dels capitalistes. Simultàniament, han continuat (o fins i tot augmentat) els moviments de capital cap a noves regions o sectors on poder realitzar el procés d’acumulació, s’han multiplicat la inestabilitat i la volatilitat i, per tant, les bombolles financeres, i, finalment, s’ha arribat a un cert equilibri inestable entre els països i zones amb superàvits i amb dèficits del sector exterior.

PeR contra, per a la majoria de la població les coses han tendit a empitjorar. Els nivells de vida han disminuït i les desigualtats econòmiques i socials van augmentant. L’atur s’ha mantingut relativament elevat, especialment si s’hi inclouen els treballadors desanimats i els que treballen a temps parcial de forma involuntària. S’han incrementat els treballs precaris, a temps parcial i amb contractes molt curts, i es van retardant les edats de la jubilació. Hi ha hagut retallades dels recursos públics destinats a la salut, l’educació, les pensions, l’habitatge social, els programes per lluitar contra la pobresa, etc., just en el moment en què les taxes de pobresa, els sensesostre, els desnonats, etc., anaven augmentant de forma dramàtica. Les coses tampoc van millor en l’àmbit de l’ecologia mentre els gasos contaminants i l’escalfament del clima continuen creixent i creixent. Hi continua havent massa zones del planeta en guerra, molt sovint fomentada (o almenys permesa) pels països més desenvolupats que aprofiten per a vendre-hi les armes que produeixen. I tot això no són invencions o contes de ciència-ficció, sinó que és la nostra realitat ara mateix.

No sé si som del tot conscients de fins a quin punt el neoliberalisme ha estat un gran èxit des del punt de vista del capital i dels capitalistes. Una crisi important, la dels anys setanta del segle passat, s’ha pogut trampejar (i fins i tot superar, almenys fins ara) amb les mesures i actuacions neoliberals. I gràcies a això no s’ha arribat en cap moment (fins ara, repeteixo) als nivells de destrucció i devaluació del capital als quals s’havia arribat en anteriors crisis de sobreacumulació com, per exemple, la dels anys trenta, que va portar a la destrucció dels mitjans de producció i les infraestructures que va suposar la II Guerra Mundial, abans de poder endegar el període de creixement (dels anys cinquanta i seixanta) conegut com “l’edat d’or” del capitalisme. Haurem d’estar atents als cicles econòmics i les crisis que arribaran, sens dubte, en el proper futur.