Supremacisme lingüístic

Els encausats en el judici de l’1-O han sol·licitat declarar i seguir tot el judici en català a través de traducció simultània per garantir el seu dret a la millor defensa possible. El jutge, que ja va deixar clara la seva incomprensió, decidirà. Amb criteris jurídics, polítics, econòmics, pràctics o personals, però decidirà ell i la seva decisió anirà a missa. El que hauria de ser un dret lingüístic reconegut, com el tenen els francòfons del Canadà, els flamencs de Bèlgica o els que parlen italià a Suïssa esdevé, o no, una graciosa concessió.

L’Estat espanyol també és plurilingüe, però a diferència del que passa en aquells països només els ciutadans de la comunitat lingüística castellana tenen tots els drets garantits. Els altres, no; els altres són discriminats cada dia. D’això se’n diu supremacisme, un terme que la Real Academia Española no s’ha plantejat incorporar al seu diccionari fins ara que alguns el malgasten per demonitzar l’independentisme català. Ja els avanço la definició: “Doctrina que propugna la supremacia o superioritat d’un col·lectiu respecte a un altre per raons de raça, cultura, llengua, sexe o altres diferències.”

El supremacisme castellà és una de les tiranies de l’Estat espanyol. L’article 3 de la Constitució ja estableix aquesta supremacia i la condició secundària del català i la resta de llengües. Quaranta anys de democràcia (ni que fossin 400) no han servit per canviar això, perquè el supremacisme lingüístic és al disc dur de la comunitat castellanoparlant. Tota la legislació discrimina sistemàticament les altres llengües i el resultat és que milers de ciutadans són discriminats “per raó de llengua” en la vida diària i particularment en la relació amb l’administració, fins i tot allà on les altres llengües tenen la condició de cooficials.

A Catalunya, hi ha centenars de casos denunciats i documentats de discriminació, agreujats amb vexacions, insults, multes i maltractament de ciutadans per part de funcionaris de l’Estat pel sol fet d’utilitzar el català. I són milers, incomptables, els que no es denuncien. La Plataforma per la Llengua fa 25 anys que denuncia aquest abús, aquest escàndol, i ho haurà de continuar fent mentre el català visqui dins l’Estat espanyol.